El Bòlit acull "Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por" de  Mireia Sallarès

El Bòlit. Centre d'Art Contemporani presenta al seu espai Bòlit_LaRambla l'exposició Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por de Mireia Sallarès del 3 de febrer al 28 de maig del 2023. Història potencial de Francesc Tosquelles, Catalunya i la por és un projecte premiat ex aequo juntament amb Palau de Vent de Lúa Coderch a la 7a Edició del Premi de Videocreació.

A mig camí del documental experimental i la ficció especulativa, la pel·lícula narra la història del psiquiatre català Francesc Tosquelles, no pas a partir del que ha quedat documentat de les experiències en què va participar, sinó del que ens en manca.

també bona part de les accions terapèutiques i polítiques que va portar a terme gairebé sempre amb d’altres: va practicar un ús col·lectiu del cinema i del teatre amateur en els hospitals on va treballar, va promoure l’escriptura en comú i el treball a la impremta autogestionada amb els interns, així com els balls, el circ, les festes i les vetllades, que implicaven tota la comunitat mèdica, amb psiquiatres, monges, cuidadors i vilatans.

Tot i seguir l’ordre cronològic de la vida del psiquiatre, aquest film (escrit a quatre mans amb Joana Masó) se situa en un espai que no és ni passat, ni present ni futur. Fent servir la circulació de la paraula, elabora un relat que continua, interromp i a estones performativitza els escrits i les entrevistes del mateix Tosquelles.

La pel·lícula pren la forma d’una sèrie d’escenes d’història potencial en les quals Tosquelles va participar al llarg de la seva trajectòria clínica i política, però de les quals gairebé no tenim traces documentals: l’escriptura col·lectiva d’una carta que Tosquelles hauria enviat a Stalin, el 1927, juntament amb els companys de la Federació Comunista Catalano-Balear, poc abans de convertir-se en el Bloc Obrer i Camperol (BOC); la seva col·laboració amb les treballadores sexuals d’Almodóvar del Campo, el 1937-1938, amb les quals va crear una de les primeres comunitats terapèutiques, així com la importància de les dones que van fer possible el sosteniment de la vida col·lectiva necessària per fer una psicoteràpia que curés tant la institució com els malalts; o la trobada entre Tosquelles i l’escriptor, psiquiatra i pensador postcolonial Frantz Fanon per produir una altra lectura de l'art brut.

El treball de recuperació del llegat oblidat de Tosquelles parla d’una memòria col·lectiva. Transmetre Tosquelles avui no és només refer una història comuna que no teníem —ni de la República, ni de la Guerra Civil ni dels exiliats republicans—, sinó

Tal com proposa la investigadora de la fotografia, escriptora i artista Ariella Aïsha Azoulay, la història potencial és un exercici per desaprendre la Història com ens ha estat transmesa: esborrant aquelles experiències que s'hi ha resistit, aquelles que van passar, però que ni tan sols hem pogut oblidar perquè no ens han deixat saber que existien. Per això, no només cal que ens neguem a acceptar tant els fets com els relats que s'han fabricat com a irreversibles i fer entrar el que ha quedat fora, sinó que ens comprometem amb un altre relat i desitgem narrar-ho. És per això que la majoria de les persones que ens expliquen la història potencial sovint no són especialistes del passat de què parlen. Són aquelles que volen implicar la seva vivència amb allò que narren i amb el nostre present.   

Aquest desig d'una altra història que encara no se'ns ha explicat, en què volem implicar la nostra veu i convertir en un bé comú és el que vincula el treball de la cineasta nord-americana Jill Godmilow, o de l'artista Octavi Comerón, amb la pel·lícula que Mireia Sallarès va realitzar l'any 2021 sobre el psiquiatre català exiliat a França, Francesc Tosquelles. Mireia Sallarès s'enllaça amb problemes iniciats i sostinguts per altres. En el cas de la Jill Godmilow i l'Octavi Comeron, el desig d'implicar-se en la distribució de films polítics, qüestionant qualsevol pràctica artística que no es responsabilitza de les condicions de producció i circulació del treball mateix.

En el cas de Francesc Tosquelles, Mireia Sallarès s'enllaça amb la desmemòria col·lectiva d'aquest psiquiatre que, a Catalunya, avui ens parla de l'oblit d'un llegat molt més gran: el de les experiències revolucionàries de la República, que van vincular la política amb la psiquiatria, la psicoanàlisi, la salut mental i les patologies de l'home normal; i que va canviar per sempre la nostra relació amb la bogeria.