Maribel López: “Hem de fer entendre encara més que l’art contemporani és un bé d’interès fonamental de les nostres societats”

Llicenciada en història de l’art per la Universitat de Barcelona, Maribel López assumeix la codirecció de la fira d’art ARCO Madrid a finals del 2018 al costat de Carlos Urroz, i, a partir del març del 2019, passa a ser-ne la directora. Anteriorment, havia ocupat càrrecs clau dins la mateixa fira, com la subdirecció, la direcció comercial i la coordinació de programes comissariats, consolidant-se com una figura referent en el sector de l’art contemporani.

Ricard Planas Camps. Com afronten aquesta edició d’ARCO 2025?

Maribel López. Amb optimisme i sensacions positives. Aquest any hem sumat nou galeries més, arribem a un total de 214 amb una qualitat molt bona. Fa mesos que hi estem treballant, primer en la preselecció i llavors en la selecció. Potser el més dur és haver de dir que no a un munt de propostes interessants, però tenim un nombre i un nivell que volem mantenir. L’any passat ja vam veure un interès notable de les galeries internacionals, que també ens interessa captar per la internacionalització de la fira, i hi ha un 90% de galeries que repeteixen. 

RPC. I les galeries d’Espanya, quin encaix hi tenen?

ML. Les volem protegir, i sabem que per a un bon grapat d’elles és molt important ser presents a la fira ARCO. A banda, també tenim especial sensibilitat pel reequilibri d’arreu del territori, ja que el pol Madrid - Barcelona és potent. Amb tot, arreu d’Espanya i Portugal estan sorgint propostes d’alt valor afegit que hem de cuidar. Treballar des de la perifèria o des de les “noves centralitats” no és mai fàcil per a tota aquesta colla de gestors culturals d’alt impacte. 

RPC. A més, una fira és un artefacte per generar cultura, propiciar debat i reflexionar, donar imatge, però, essencialment, per vendre i fer que artistes, galeristes i curadors puguin viure del que fan.

ML. Evidentment. Per això des d’ARCO tenim dos programes essencials des dels inicis: el de col·leccionistes i el de professionals. Aquest any reunim més de 350 persones col·leccionistes i agents articuladors de l’art d’arreu del món.

RPC. El calendari de fires en l’àmbit internacional cada cop és més atapeït. Històricament, ARCO era a finals de febrer, però es va fer el canvi al març. Aquest any es consolida el març com el mes d’ARCO?

ML. Sí, sí, ens ha funcionat realment bé. A més, ens proporciona una mica més de temps i ens encaixa amb dinàmiques d’agents internacionals. Ara mateix, acabo d’arribar de ZonaMaco, a Mèxic, on m’he trobat amb un munt d’agents artístics amb els quals treballem quotidianament en els diferents programes d’ARCO.

RPC. El mercat llatinoamericà a Madrid i arreu d’Espanya és un tema del qual es parla amb insistència. ARCO ho ha notat amb col·leccionistes, artistes i galeries?

ML. Sí, és obvi, les relacions amb tot el continent americà i, sobretot, amb Llatinoamèrica són evidents, des de fa segles, interessants i d’alt valor afegit per a una fira com la nostra. Tant en el programa de col·leccionistes com en el de professionals ho tenim molt present.

RPC. En un moment donat es va oferir a ARCO estar a llocs com Mèxic o Miami per canalitzar aquest mercat. Va ser una llàstima no haver agafat aquest tren?

ML. D’això fa molts anys, jo ho veia des de la distància, encara. És evident que la geoestratègia i la geopolítica ens porten cap allà, però ara estem fent aquesta tasca des de la península (Espanya i Portugal - Arco Madrid i Lisboa) i som una de les portes destacades d’entrada a Europa de tota aquesta allau de creativitat, innovació i diners. També som entrada per al continent africà, un nou pol que està florint amb determinació.

RPC. Parlant de mercat. Com creu que ha canviat des de la pandèmia i amb la irrupció de la tecnologia i les xarxes socials?

ML. Que ha sorgit una nova manera de comprar art, ningú ho dubta. La tecnologia apropa —també distancia— i possibilita aquestes transaccions. Però d’aquí al terratrèmol que es vaticinava de desaparició de les fires físiques i de les galeries hi ha un bon tros. El contacte humà en la difusió del coneixement i la creativitat i en la transacció de béns artístics i culturals és determinant. A més, hem de fer entendre encara més que l’art contemporani és un bé d’interès fonamental de les nostres societats que cal preservar. A banda, crec essencial preparar les visites per complementar l’experiència de la visita artística, que és també una coreografia. El valor de presència no el podem abandonar mai.

RPC. Les cases de subhastes, generalment, no es coordinen amb artistes i galeristes, fet que acaba fent molt mal; volent democratitzar l’art —oferta-demanda— ensorren el seu posicionament de mercat i la tasca dels galeristes i gestors culturals. Com ho veu? No s’hauria d’anar una mica més alineat en aquest sentit?

ML. És un àmbit que no el tracto, el que dius té molta la lògica —sempre hi ha matisos— i des dels gremis pertinents s’hauria de treballar en aquesta línia. Des d’ARCO estem oberts a totes les iniciatives que protegeixen aquest ecosistema fràgil, de creadors, galeristes…

RPC. Parlem de NFT. Fa un parell d’anys va haver-hi una bogeria; les coses es van posant al seu lloc?

ML. Crec que sí. És un producte molt vinculat a les finances i fins i tot relacionat amb els temes de seguretat i propietat més que no pas vinculats a la creació artística estrictament.

RPC. Llei de mecenatge? 

ML. Una llei de mecenatge potent i ben desplegada, així com un IVA reduït, és essencial per potenciar el col·leccionisme i ajudar els creadors i les galeries a consolidar-se i competir amb els mateixos avantatges que d’altres agents semblants arreu del món. I torno a reiterar que hem de fer entendre encara més que l’art contemporani és un bé d’interès fonamental de les nostres societats que cal preservar i estimular.

RPC. La Fundació Arco és una eina molt potent que es va crear el 1980. Què ens en pot dir?  

ML. És una entitat clau que ens ajuda moltíssim. Té una col·lecció de 400 obres d’art, allotjades al centre Dos de Mayo. Als inicis es va enfocar principalment a comprar obres de galeries que venien del mercat de fora, per consolidar la presència estrangera, però ara es va reequilibrant. També fan activitats durant tot l’any i es fa una festa anual amb uns premis al col·leccionisme durant ARCO.

RPC. Ja per acabar, vostè ja venia de l’equip de Carlos Urroz, l’anterior director de la fira. Quina creu que ha sigut la seva aportació diferencial?

ML. Amb en Carlos vam treballar molt bé plegats i no es tractava de trencar línies que havien funcionat i que jo mateixa havia ajudat a estructurar. Per exemple, el tema d’Arts Libris —per arribar a un públic més ampli que ens visita especialment els caps de setmana— i la consolidació dels programes professionals i de col·leccionisme. Quan vaig agafar la direcció, el 2020, tenia clar que el tema del país convidat, que venia del 1994, de l’època de Rosina Gómez Baeza, creia que s’hauria de superar per anar a temes com el llegat colonial, els temes de gènere i la urgència climàtica. També he lluitat pel tema del catàleg de la fira en paper, crec que és una eina prou important. El paper, el llibre, l’obra gràfica són objectes essencials per arribar a molts ciutadans i ciutadanes amb ganes de tenir, gaudir i, per què no, posseir una obra d’art.