Lemoiz a escala 1:1

La temporada expositiva de l’Azkuna Zentroa s’ha inaugurat amb el projecte ‘Escala 1:1’, un mostra d’Ixone Sádaba que transporta visualment la central nuclear de Lemoiz a l’espai expositiu, obrint un diàleg sobre la seva memòria, el seu llegat i el seu futur.

La història de Lemoiz és una història de tensions, de conflictes i d'un passat que encara ressona en el present. Projectada durant el franquisme i abandonada definitivament el 1984, la central mai va arribar a entrar en funcionament. Des de llavors, el recinte ha estat envoltat de prohibicions i de silencis, mentre la natura recupera el seu espai entre les restes de formigó. En aquest context, Sádaba es pregunta com podem mirar un lloc vetat, com podem comprendre’l i representar-lo quan la seva realitat ens és negada. L'exposició desplega una investigació fotogràfica en què fragments de la central són projectats a mida real sobre les parets de la sala, generant un efecte d'immersió gairebé físic. Així, les imatges no són només documents visuals, sinó finestres cap a un espai inaccessible, testimonis d'un passat ple de significats. En aquest procés, la fotografia es converteix en un mitjà per restaurar una certa presència de Lemoiz, tot i que només sigui a través de les seves ombres projectades.

'Escala 1:1', Ixone Sádaba

Comissariada per Carles Guerra, la mostra sorgeix d’una recerca de quatre anys en què Sádaba ha explorat els usos de la fotografia industrial i corporativa, recopilant imatges de la construcció de la central i el seu estat actual. El treball no es limita a la representació de les ruïnes, sinó que reflexiona sobre la naturalesa mateixa de la fotografia com a eina de documentació i com a espai de memòria. La impossibilitat d’una visió total del complex es tradueix en una seqüència d’imatges parcials, que junts intenten reconstruir una realitat esquiva. Una peça de l'exposició és la rèplica del mirador original de 1974, des d'on se supervisava l'avanç de les obres. Reubicat ara a l'entrada de la mostra, aquest element esdevé una metàfora de l'observació i del control, però també de la necessitat de replantejar el nostre accés a aquests espais. Des d’aquesta nova atalaia, ens trobem immersos en la paradoxa de contemplar allò que ha estat vetat durant dècades.

En definitiva, ‘Escala 1:1’ no només parla de Lemoiz, sinó que ens interpel·la sobre el poder de les imatges, sobre el paper de la memòria col·lectiva i sobre la manera com construïm el relat del passat.

'Escala 1:1', Ixone Sádaba