INSULAE: illes + art

INSULAE és una proposta artística que sorgeix de l’amor pels mapes, la passió per les illes i el fenomen de la pareidòlia. Combinat amb els conceptes de dérive i flâneurs inspiren la creació de cartografies (in)tangibles que se submergeixen en la idiosincràsia intra(inter)personal. A partir de l’addicció de capes procedents de la realitat i de qüestionar-se quines influències socioculturals edifiquen la identitat de les persones, els mapes expliquen històries que permet nexes oberts. Les referències interconnectades afegeixen una nova capa metafísica que brinda un joc de descoberta del (auto)coneixement i que, al mateix temps, eleva les cartografies interiors a un estadi de fantasia per, acte seguit, retornar-les a la realitat per parlar d’identitat. Servint-se de l’estètica i del llenguatge geogràfic, el projecte utilitza àmbits de la vida, quotidians i específics, per batejar els mapes amb toponímia d’aquestes temàtiques. El resultat és un exercici de cartografia poètica i de psicogeografia que transita entre realitat i ficció. La part intangible es complementa amb una part tangible divulgativa que tracta la interdisciplinarietat de la geografia com la relació entre l’art i les illes.

A partir de les primeres manifestacions figuratives i arquitectòniques de l’antiguitat, la relació entre art i illes ha sigut prolífica en la història. Les cultures minoica i micènica es van desenvolupar a l’illa de Creta des del III mil·lenni aC fins al 1000 aC. Una mica més al nord de Creta, un pagès va desenterrar una estàtua de marbre blanc del 130aC a l’illa de Milos. La Venus que va recuperar es va convertir en l’escultura més representativa del període hel·lenístic.

'Femmes de Tahiti', Paul Gauguin (1891)

Els Mars del Sud van ser l’escenari escollit per Paul Gauguin per redirigir la seva recerca interior cap a una societat no contaminada pel progrés. El pintor es va cansar de la vida moderna i va fugir de París per acostar-se a estils de vida més pròxims a la natura. Si per alguna illa és conegut Gauguin és per les seves estades a la Polinèsia Francesa: tant a les illes de la Societat, com a les Marqueses on va morir. A Tahití, Guaguin, envoltat d’un ambient exòtic, va utilitzar colors vius i planers per expressar la ingenuïtat del poble polinesi. Segons ell, ni el realisme ni l’impressionisme podien captar la pulsió que emanava de les entranyes per representar l’autenticitat perduda. En aquell entorn tan allunyat, es va sentir còmode per escodrinyar el seu interior deixant-se portar per la imaginació que la metròpoli anihilava. L’estil primitiu encetat per Gauguin se’l va etiquetar de postimpressionista i va marcar el camí d’altres corrents avantguardistes com el fauvisme.

L’entorn insular s’ha erigit en una tendència de moda a l’hora d’acollir mostres d’art contemporani. Sembla ser que l’elecció d’illes com a escenari cultural respongui a un propòsit de donar més protagonisme a la naturalesa com fes Caspar Friedrich. El pintor romàntic va convertir el paisatge en un personatge més i el va carregar d’una àuria de misticisme transcendental. Al mateix temps, l’aïllament dels emplaçaments insulars pot ser interpretat com la recerca d’una relació més íntima entre les obres, l’entorn i l’espectador al convertir les visites en experiències sensorials úniques.

'Big Be-Hide', Alicja Kwade, Biennal de Helsinki, 2021 © Maija Toivanen

El 2021, Vallisaari va ser l’escenari la primera Biennal de Helsinki. L’illa, a uns 10 km al sud-est de Helsinki, havia estat abandonada després de servir com a magatzem armamentístic. La natura va reconquerir el seu espai i s’havia fet famosa per reunir la major concentració de papallones del país. A Vallisaari s’hi pot arribar amb ferry, amb barco, amb kayak i, fins i tot, estan permesos els gossos.

Des de 2010, la regió del Mar de Seto acull la Triennale de Setouchi. Gairebé totes les illes són localitzacions de la fira d’art contemporani, però la que s’emporta tots els focus és la de Naoshima. Ha estat batejada com l’illa de l’art per la gran presència de museus, galeries i instal·lacions modernes a la via pública i a l’aire lliure. Mentre que al nord, hi ha una factoria de Mitsubishi, la resta està bolcada a l’art. El museu de Tadao Ando, a l’est, acull obres d’artistes com Turrell conegut per treballar amb la llum i l’espai en moviment, pintures de cascades de Senju o l’artista de land art Walter de María. Al sud, s’hi troben, la Benesse House Beach, un hotel-museu i en un turonet deliciosament integrat en el paisatge, el Museu de Chichu amb obres de Monet.

La imatge que resumeix la vinculació de Naoshima amb l’art són les peces de l’artista Yayoi Kusama. El treball de la japonesa que resideix a l’illa es caracteritza per la seva obsessió amb les carabasses. A Naoshima, n’hi ha dues a l’aire lliure i a prop del mar. Una de vermella al port, a l’oest, i una de groga al sud, prop de la Benesse House. El 2021, un tifó va endur-se la carabassa groga del seu emplaçament i la va fer caure al mar. Segons Kusama, l’acció es tractava d’una performance per reflexionar sobre les conseqüències del canvi climàtic i la situació del medi ambient.

Instal·lació Surrounded island, Florida, 1983. © Christo and Jeanne-Claude Foundation

El maig del 1983, Christo i Jeanne Claude van meravellar el món amb una obra monumental a Miami. Els dos artistes nascuts el mateix dia, mes i any (13/6/1935) varen cobrir onze illes de Bay Biscayne durant dues setmanes amb una tela de color rosa que van titular Surrounded Islands. Més enllà de l’impacte visual i les consideracions estètiques del cobriment d’edificis, costes, o illes, els seus projectes varen transitar per la societat amb polèmica. El 2016, Christo va obsequiar el públic que es va acostar al llac Iseo amb Floating Piers. L’obra consistia en unes plataformes ataronjades que unien Sulzano amb l’illa del Monte Isola i des d’aquí al petit illot de San Paolo. Les plataformes mesuraven uns 16 metres d’ample i el recorregut total que es podia fer caminant s’aproximava als 3 km. L’experiència de la caminada permetia a l’espectador aplicar els principis del land art en què cadascú modifica el paisatge a través del trànsit pel territori. En aquest cas, però, la provisionalitat de l’obra va provocar que el públic pogués passejar-se per un lloc on normalment és impossible caminar.

No gaire lluny de Sulzano, a uns 500 km en direcció sud-oest s’arriba a la península de Giens, en plena Riviera francesa. Des d’allà, es pot agafar un vaixell per visitar l’illa de Porquerolles. Fins al 2018, les activitats dels turistes consistien en rutes a peu, en bicicleta o immersions de submarinisme. A partir d’aquell any, Édouard Carmignac, a través de la seva Fundació, va inaugurar un museu que enriquia l’oferta amb una proposta de primer nivell. Villa Carmignac va néixer per fusionar art i paisatge amb aroma mediterrani. La família Carmignac, coneguda per la seva vinculació amb les finances, ha aplegat una col·lecció de luxe que inclou obres de Duffy, De Kooning, Lichtenstein, Calder, Rothko, Warhol, Basquiat, Haring, Koons o Baldessari. El recinte també compta amb un jardí d’escultures amb peces de Barceló, Plensa o Ruscha, exposicions temporals i un premi anual prestigiós de fotoperiodisme.

Catalunya té poques illes. Però una és molt coneguda en el món de l’art. El tercer vèrtex del triangle màgic de Salvador Dalí després de Figueres i el Púbol, està situat al costat de l’illa de Portlligat. El pintor surrealista afirmava que “en aquestlloc privilegiat allò real i allò sublim es toquen. El meu paradís místic comença a la Plana de l’Empordà, envoltat pels turons de les Alberes i troba la plenitud a la Badia de Cadaqués”. La petita illa era el paisatge que Dalí observava cada dia quan mirava el mar des de casa seva.

Lichtenstein explosions, inspirat en dues peces de la sèrie 'Explosions' de Roy Lichtenstein