Dones de ràdio

Ahir, el Teatre de Salt va acollir l’estrena de 'Dones de Ràdio', un text de Cristina Clemente dirigit per Sergi Belbel i produït per Bitò. La dramaturga i el director, tot i haver col·laborat en altres ocasions, és la primera vegada que s’embarquen en un projecte conjunt, un muntatge que parla del càncer sense tabús, amb franquesa, sentit de l’humor i molta tendresa.

Tres grans actrius de casa nostra, Àngels Gonyalons, Sara Espígul i Sara Diego protagonitzen el muntatge posant-se a la pell de tres dones molt diferents que un dia es troben... un bony al pit. La Rosa, de cinquanta-cinc anys, lidera un programa de ràdio de màxima audiència, és una dona irònica i amb caràcter. L’Àgata, que ronda els quaranta, treballa d’infermera en un hospital, és discreta i sensible. La Carol, que encara no ha fet els trenta, no està gaire centrada professionalment, i és directa i desinhibida. Tres vides que no tenen res en comú però que faran un gir de 180 graus.

'Dones de Ràdio' es podrà veure al Teatre de Salt també els dies 1 i 2 de febrer. Després, iniciarà una gira per Catalunya que portarà l’obra a més de quinze poblacions com Cerdanyola, Cardedeu, Igualada, Banyoles, Argentona, Vic o, a les Illes Balears, Manacor. A més, la producció arribarà a Barcelona el 22 de març on farà temporada a la sala Villarroel fins al dia 11 de maig.

Cristina Clemente, l’autora, explica que per escriure l’obra va posar-se en contacte amb vuit dones que havien patit un càncer de pit. Aquestes dones s’havien conegut a través d’una associació i totes vuit eren molt diferents amb la malaltia com a única cosa en comú. Segons Clemente “quan vaig fer aquesta alguna cosa em va atrapar molt: la relació entre elles, com parlaven de la malaltia, com compartien un món que per mi era tabú, que em generava certa por fins i tot alguns prejudicis. Crec que posar això damunt d’un escenari és necessari i pot ser bell també. Perquè en la foscor, també hi pot haver bellesa. I sentit de l’humor. A la primera conversa que vaig mantenir amb elles durant més de quatre hores, van sorgir moments d’emocionar-se i plorar, moments que parlaven de la por, moments plens d’esperança, de complicitat entre elles i també moments que reien a cor què vols. La meva primera premissa era escriure una història sobre l’amistat entre aquestes dones que pateixen càncer. Però elles ho tenen clar: No, l’amistat que va sorgir no compensa la malaltia.”