Del Museu Tamayo al MAM: de Tàpies a Khalo i Varo

El recorregut per Ciutat de Mèxic no s’acaba mai, però per algun lloc s’ha de tornar a començar. En aquest cas, aquell dia del mes passat es va iniciar al Museu Rufino Tamayo, una joia arquitectònica d’Abraham Zabludovsky i Teodoro González, inaugurat el 1981 per acollir la col·lecció -malgrat que de manera permanent no està exposada mai- del gran artista mexicà Rufino Tamayo i la seva dona Olga. Tamayo no va voler mai que el centre esdevingués un mausoleu a les seves creacions i, com Joan Miró amb la seva fundació de Barcelona, va primar que s’exhibissin en els seus espais les obres més radicals que s’estiguessin desenvolupant durant el moment present arreu del món. El cert és que les propostes interessants d’aquest equipament no deixen de sorprendre propis i estranys, malgrat que l’impàs durant el canvi de govern mexicà ha aturat temporalment alguns projectes i és que sembla que el nou govern federal no té en la cultura una pedra de toc.

Durant la visita, gràcies a la gentilesa d’Ana Sampietro -coordinadora d’exposicions conjuntament amb la catalana Lena Solà Nogué-, una mexicana amb parents catalans i bascos, descobrim la radicalitat i compromís de l’artista filipí Daniel Medalla. Des del seu activisme homosexual, aconsegueix revolucionar, sacsejar molts sectors de la societat filipina. La seva praxi el porta a investigar amb la pintura, el dibuix, la fotografia, el tèxtil, la performance, un artista transdisciplinari en tota regla. Però el museu també acull una proposta retrospectiva de l’artista brasiler Paulo Nazareth (Brasil, 1977) que aprofundeix en “l’art de conducta” on qüestiona la identitat llatinoamericana i aprofundeix sobre l’economia racial i el debat sobre els temes colonials. També visito una col·lectiva que titulada “Otrxs Mundxs” dona una visió global d’artistes mexicanes a partir del concepte d’emprar la infraestructura del museu com un material per a la investigació artística. I ja per acabar, com no, una petita exposició de gravats sobre el tema de la dona que feu Rufino Tamayo, d’un deix expressionista i tel·lúric corprenedor.

Un cop acabades totes les exposicions, un parell de sorpreses: visita a les reserves (magatzems) del museu, on ens apareix un quadre d’Antoni Tàpies de grans dimensions que l’artista mexicà tenia a la sala d’estar de casa seva -la relació Tamayo-Tàpies va tenir molt de recorregut i intensitat i no crec que s’hagi investigat prou. I visita a l’arxiu documental del centre, on es guarda la memòria de com es va construir l’equipament, així com de totes les obres d’art que es tenen custodiades. En fi, un gaudi de visita i d’amabilitat en el tracte per part de l’equip del Tamayo.

El recorregut, però no s’acaba aquí. A pocs metres del Museu Tamayo, anem a descobrir les obres que ens amaga el Museu d’Art Modern (MAM), inaugurat el 1964, bàsicament el bo i millor de l’art mexicà del segle XX. Un museu que fou durant dècades la referència en art contemporani fins que va aparèixer el Tamayo que va agafar el relleu en contemporani als anys 80. El projecte arquitectònic va anar a cura de Pedro Ramírez Vázquez i Rafael Mijares. La veritat és que va ser un gaudi veure les obres més emblemàtiques de Remedios Varo (l’artista nascuda a la vila gironina d’anglès, exiliada espanyola i que és patrimoni mexicà) i les de Frida Kahlo.

Per mi, les obres més interessants del museu, malgrat que no podem menystenir les pintures dels grans muralistes mexicans com Orozco, Rivera i Siqueiros, són les Varo i Kahlo, per la poesia i ensems potència creativa, esdevenen un tsunami d’aire fresc i revelador de somnis ignots. L’obra “Las dos Fridas (1939)”, que ha esdevingut un icona, no pot deixar ningú indiferent. També em va encantar i sorprendre les fotografies de Manuel Álvarez Bravo. Cal dir que la museologia necessitaria una actualització conceptual, una simplificació, així com en el pis superior, on hi ha la darrera dècada del XX i obres del XXI, una selecció i disposició més acurada. Però les coses són com són i la visita a aquests dos equipaments nuclears de l’art mexicà són i han de ser ineludibles per entendre i disfrutar del gaudi i del drama del fet artístic d’un lloc i d’un temps.