Escultura en pedra a La Pedrera

Experimentació i innovació. Són les premisses que guien una sèrie de corrents artístics des de l’inici del segle XX fins als anys trenta a Europa. Parlem de les avantguardes històriques. Ens trobem en un període d’entreguerres en el qual els artistes es plantegen l’art com un acte de subversió: volen trencar amb la tradició burgesa i ser moderns. Per això s’endinsen en camps completament inexplorats en el món de l’art i se serveixen de les eines que els proporciona la societat industrial. En concret, el llenguatge escultòric potencia la seva expressivitat fins a límits insospitables a través de tècniques, procediments i materials transgressors.

La pedra, tot i ser un material molt tradicional, ja que va ser el primer aliat que va tenir l’ésser humà en la seva confrontació amb el medi natural, va tenir un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna. Durant el primer terç del segle XX diversos escultors van tornar a la talla directa en pedra, sense cap intermediari. En lloc de fer models en argila o guix, i que després tècnics qualificats creessin l’obra definitiva, tallaven les seves pròpies obres, d’inspiració abstracta, com una nova actitud de modernitat.

L’exposició Art en pedra, que presenta la Fundació Catalunya la Pedrera, amb més de mig centenar de peces, celebra l’estructura de pedra de la Casa Milà –coneguda popularment com la Pedrera– i col·loca a l’interior de l’edifici d’Antoni Gaudí algunes de les talles tardanes de vuit escultors històrics, nascuts entre finals del segle XIX i començaments del XX; descriu els seus camins artístics, sovint paral·lels, en la investigació d’aquestes noves vies d’expressió i n’assenyala punts de confluència.

'Germinal', Louise Bourgeois, (1967-1992)

Jean Arp (Estrasburg, 1887 – Basilea, 1966), Louise Bourgeois (París, 1911 – Nova York, 2010), Eduardo Chillida (Donostia, 1924 – 2002), Naum Gabo (Bryansk, imperi Rus, 1890 – Waterbury, EUA, 1977), Barbara Hepworth (Wakefield, Regne Unit, 1903 – St. Ives, 1975), Henry Moore (Castleford, Anglaterra, 1898 – Much Hadham, Anglaterra, 1986), Isamu Noguchi (Los Angeles, 1904 – Nova York, 1988) o Jorge Oteiza (Orio, 1908 – Donostia, 2003), entre altres, donen protagonisme a la capacitat poètica i expressiva del material i a la consideració de l’espai. A banda d’aquestes obres abstractes, que entren en diàleg amb la Pedrera, una secció complementària permet veure que els “pioners” de l’escultura moderna van estimular la generació següent –Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Anish Kapoor, Ettore Spalletti i Alison Wilding–, i també que la pedra ha estat inspiració de noves formes conceptuals de treballar.

Comissariada per Penelope Curtis, exdirectora del Museu Calouste Gulbenkian de Lisboa i de la Tate Britain de Londres, la mostra posa el focus especialment en una de les principals renovadores de l’escultura britànica que va formar part de l’avantguarda internacional dels anys trenta: Barbara Hepworth. Influenciada per Henry Moore, tots dos van compartir una visió artística sobre allò primordial quant als materials que van utilitzar d’una manera rupturista. Durant les seves estades a París, ambdós van captar la modernitat extreta d’artistes com ara Brancusi que indagaven en l’art primitiu. Una de les grans aportacions de Hepworth va ser la introducció del buit en unes obres de caire abstracte, tot i que la natura tothora li servia de fil conductor.

‘Large and small form’, Barbara Hepworth (1934)

La Casa Milà –iniciada el 1906 i acabada el 1912– representa la reflexió més evolucionada sobre un edifici en un xamfrà de l’Eixample de Barcelona per les solucions constructives i funcionals avançades, així com per les solucions ornamentals i decoratives que trenquen amb els estils arquitectònics del seu temps. La façana de la Pedrera no és estructural, perd la funció tradicional de mur de càrrega i es converteix en un mur cortina. Els blocs de pedra (més de sis mil) s’uneixen a l’armadura per elements metàl·lics, motiu pel qual s’hi van poder obrir grans finestrals. Hi ha tres tipus de pedra: a les parts inferiors i en alguns dels elements del cos, pedra calcària del Garraf; en gran volum, pedra de Vilafranca del Penedès, i esporàdicament (els marcs d’algunes finestres), pedra calcària d’Ulldecona. Inscrita a la Llista del Patrimoni Mundial, l’any 1984 va ser declarada per la Unesco bé cultural del patrimoni mundial, juntament amb el Parc Güell i el Palau Güell.

'Sense títol (III)', Anish Kapoor (1997)