Bonart 200

Ricard Planas Camps

La resistència d’alló que és essencial

L’escriptor Paul Auster deixava impresa una reflexió més que lúcida sobre la condició humana que jo extrapolaria al que fem en el món de la crítica d’art, l’artigrafia i el periodisme cultural especialitzat: “Per molts fets que s’expliquin, per moltes dades que s’exhibeixin, allò que és essencial es resisteix a ser explicat.” I la veritat és que no és fàcilanar al fons de les cavernes – platòniques o no– o al cor de les tenebres –a l’estil de JosephConrad– per cercar el que ésessencial, i destriar-ho del que és superflu. També caldria (re) pensar què vol dir “allò que és essencial”: allò que ens ajuda a interpretar millor el concepte de realitat? Què és la realitat? Potser allò que ens connecta amb les qüestions primàries de la nostra condició d’homínids desenvolupats? O tal vegada és allò que ens genera neguit i alhora esperança, estima i desconfiança en l’esdevenidor? Potser l’essencial, com tot a la vida, és un fràgil absolut que té infinitat de cares, polièdrica perspectiva. I aquest calidoscopi de mirades heterogènies, contraposades, displicents o punkis ensems, ens ajuda a pair la complexitat d’una vida que només té present immediat, mentre el passat s’allunya i s’interpreta i el futur esdevé sempre una incògnita. La cultura, l’art, com a forma humana de coneixement i d’autoconeixement, de comunicació o d’incomunicació –com diria Gilles Deleuze–, crec que no deixa mai indiferent, pel fet que busca sacsejar-nos per fer-nos sentir vius, lliures o esclaus d’una realitat que ens vol dominar. I sí, les coses essencials, en plural, sempre es resisteixen a ser trobades i a ser explicades, no sabem si per por a la trencadissa o per mandra o capacitat d’afrontar la incertesa. Cada dia, des del diari digital o des de les pàgines de l’edició en paper –una rara avis quixotesca de resistència envers tot el que és digital–, hem anat intentant apropar-nos a allò que és essencial del nostre ecosistema. Donar veu a molta gent amb coneixement i talent, de diferents generacions, de diferents tendències, d’arreu del país –amb nodes cada cop més ben connectats– i també de fora, ha esdevingut la clau de volta per anar afinant la mirada, el relat. Així és com una revista en paper, nascuda fa vint-i-cinc anys d’una sana bogeria puntual d’un noi de 21 anys que volia ser primer pianista i després futbolista, acompanyat tothora de la sana follia de la seva família –Planas & Camps–, s’ha transformat de manera orgànica i seguint el fil dels moments presents en un diari digital, en una gestora cultural –quinze anys dirigint un projecte nuclear com la Fundació Lluís Coromina Isern–, en una assessoria per canalitzar emocions i somnis, per posar el nostre petit granet de sorra per millorar les nostres societats, entenent la dimensió social de l’art i la cultura com a agents transformadors o com a preservadors del canvi. L’art i la cultura com a reserves de la biodiversitat. L’art com a visibilitzador de complexitats socials que no tindrien espai per ser escoltades…

I la veritat és que no és gens fàcil aconseguir algunes d’aquestes fites, però sí que és essencial i extremadament emocionant fer-ho. Bonart va sorgir d’un mal moment existencial –que és quan sovint sorgeixen les coses–, censurats una temporada i etiquetats amb prejudicis, però també amb un munt de complicitats. Amb tot, amb la humilitat i l’energia positiva com a bases, sense perdre l’ambició i l’estratègia, intentant tocar de peus a terra dins un món que tenim la sort que ens deixa levitar. I hem arribat fins aquí, amb la casualitat que el número 200 de la revista en paper, quelcom sense precedents en la història de l’art català –“Bonart miracle!”, vam titular-ho fa anys en una exposició–, coincideix amb la celebració dels vint-i-cinc anys de l’inici de tot plegat, amb tota mena d’activitats durant el 2024 i el 2025. I la primera acció és aquesta revista que teniu a les mans, de 304 pàgines, amb una radiografia del que ha succeït en vint-i-cinc anys a Catalunya, amb un especial sobre l’art al País Basc, amb dues portades de dues dones artistes i estrenant la tipografia Gaudí de Ricard Giralt-Miracle com a nova imatge corporativa. Així doncs, només em resta donar les gràcies a un munt de persones magnífiques –molt especialment a totes i tots els equips de bonart-, algunes de les quals la llei inexorable de la vida ens ha deixat ara ja només en la memòria i en el record, i gràcies novament a la complicitat d’entitats públiques i privades que s’han unit sovint per fer dels somnis realitats. També gràcies a tots els mitjans i les empreses del sector de l’art –amb alguns hi conspirem més, amb d’altres, menys, i amb uns pocs encara hi hem de conspirar–, que ens fan més bons i ens fan venir més ganes de superar-nos dia rere dia.