Últims dies de 'La càmera domèstica' al KBr Fundació Mapfre

La fotografia, com el llenguatge, transcendeix la mera descripció de la realitat. Lluny de ser el seu reflex fidel, sovint actua de mediadora entre el fotògraf i el món que l’envolta, interactuant amb els espais, les persones i els objectes del seu entorn. Això es fa evident, sobretot, en la fotografia domèstica: una fotografia personal d’ús quotidià.

Històricament al marge dels circuits institucionals de l’art, la fotografia domèstica troba ara el seu reconeixement i la seva representació a l’espai KBr de la Fundación Mapfre en ocasió d’una mostra comissariada per l’experta Núria F. Rius. Aquesta representació resulta del tot rellevant en l’actual context de democratització i normalització de la fotografia d’ús personal i quotidià, en tant que ens ajuda a entendre els orígens d’un fenomen tan estès avui dia com és l’articulació de l’experiència personal i vivencial a partir de la imatge.

Els paral·lelismes entre la fotografia domèstica a la Catalunya del període que va des de la dècada del 1880 fins a l’inici de la Guerrra Civil Espanyola, el 1936, i la fotografia personal que produïm i consumim a dia d’avui en les nostres formes de comunicació més bàsiques són múltiples, però es podrien englobar sota el concepte de la performativitat de la imatge. S’ha parlat d’un canvi de paradigma, segons el qual hauríem passat de fer fotografies per preservar la memòria de l’objecte fotografiat a fer fotografies per comunicar-nos, essent el punt d’inflexió l’adveniment de la fotografia digital, les xarxes socials i el procés de democratització general de les càmeres en diferents dispositius mòbils. Tanmateix, el que aquesta exposició ens demostra és que anteriorment a la imposició de tots aquests fenòmens, la imatge ja s’entenia com un mitjà a través del qual comunicar-se.

Gràcies al desenvolupament de certs aspectes tècnics de la càmera, la fotografia va anar permetent capturar la immediatesa del moment viscut, donant lloc a unes interaccions molt més fluïdes entre el fotògraf i el seu context. Això comporta una ampliació dels possibles camps d’anàlisi de les imatges: en tant que agents capaços de vehicular i transmetre vivències a temps real, les fotografies domèstiques esdevenen fotografies interpretables alhora referencial i autoreferencialment. Ja no documenten tan sols la realitat del moment; en certa manera, també documenten el context d’aquella realitat en la qual s’insereixen. Així, l’acte fotogràfic esdevé un acte potencialment performatiu anàleg als actes de parla teoritzats per John L. Austin, transcendint la funció merament locutiva –això és, literal– de la imatge.