Ouka Leele: la mort és una mestra

El programa Imprescindibles de TVE, ha mostrat l'anunciat documental 'El viatge d'una estrella', sobre Ouka Leele, morta el 2022, dirigida per Bárbara Mateos i Jesús Jiménez. Com a testimonis d'aquest viatge apareixen Alberto García Alix, Miquel Barceló, Mariscal, Juana d'Aizpuru, Rocio Santa Cruz, Rossy de Palma o Maria Espeus, i sobretot l'entranyable testimoni de la seva vida i la mort viscudes per l'única filla, Maria Rosenfeldt. Això m'ha mogut a escriure aquestes línies.

No descobriré aquesta magnífica artista, el que vull és ressaltar la seva mirada inèdita i misteriosa. En les seves obres apareixien dubtes i introspeccions, les seves fotos estan impregnades d'una malenconia que s'intensifica quan fa ús de les fotos en blanc i negre, el sentiment nostàlgic que produeix el record i la memòria són com a fotos antigues trobades en una caixa de fusta. Ouka Leele era una dona de mirada profunda, ingènua i interrogativa. Els seus ulls van directes al cor, El cos es presenta com un enigma que cal conèixer, com el suport fenomenològic de les emocions, com l'ésser físic que, en qualsevol moment, com li va passar a ella, pot donar-te la vida o la mort i només obeeix a les seves pròpies lleis.

Ouka Leele es fixa en allò que és proper, la seva família, la seva filla, li interessa l'experiència vital i estan plenes d'amor i amistat entranyable. Des de sempre, ella, ha volgut sublimar el que és quotidià, convertir el que és proper en una cosa màgica, i per això es declara a favor d'una mística domèstica, en què el que és ordinari es transformi sense deixar de ser el que és.

La mort d'Ouka Leele es va produir fa un parell d'anys el 2022, però a l'article "La mirada inèdita i misteriosa" que vaig publicar a Cultura's de la Vanguardia núm. 399 el febrer de 2010, és a dir dotze anys abans vaig parlar d'aquest moment.

Deia que Ouka Leele pertany a aquest rar grup de persones que hem fet de la reflexió sobre la mort una cosa natural i quotidiana. L'artista deia aquesta frase rotunda: "la mort és una mestra. A mi em va trucar, vaig baixar, i a les cendres vaig trobar els diamants".

Vull ressaltar el fet que Alberto García Alix i Miquel Barceló van coincidir en aquest documental en una mateixa reflexió dient que la fotografia és un procediment que inclou la mort, si veiem la fotografia d'una persona de fa molts anys la suposem morta i no obstant a la pintura els personatges ens semblen vius per segles que hagin passat. Fotografiar i pintar eren dos mitjans utilitzats per Ouka Leele, fins i tot en un moment donat Juana de Aizpuru es pregunta per què no pintava directament com fan els pintors. No obstant això, Ouka Leele volia fotografiar com fa la mort i pintar com fa vida.

La mirada de Ouka Leele és un altre documental realitzat per Rafael Gordon en el 2010, al final es veuen uns insectes, les làpides d'un cementiri antic i flors de mil colors oukaleelians. Un insecte ha caigut a l'aigua i absolt de la seva agonia, recupera el vol de la mà de l'artista: en un instant tot canvia. La bestiola torna al cercle de la vida, un etern retorn que és el que significa Ouka Leele en una estranya i llunyana llengua.