Mireia Massagué: “Tothom té clar que Chillida Leku mereix estar obert i que no és el jardí privat de ningú”

Després de treballar com a directora al Gaudí Exhibition Center i guanyar experiència al Teatre Nacional de Catalunya, la catalana Mireia Massagué va assumir el càrrec de directora del Chillida Leku l'octubre del 2018. El museu va ser fundat per Eduardo Chillida i compta amb la col·lecció més àmplia de l’artista, que enguany es commemora el centenari del seu naixement. La direcció del Chillida Leku col·labora amb la família Chillida, propietaris de la finca, i amb la galeria internacional Hauser & Wirth, responsables de la gestió del museu.

Com ha sigut el procés de reobertura del museu Chillida Leku?

Fa una mica més de cinc anys que em vaig posar en marxa amb el projecte de reobertura del museu Chillida Leku. Va significar agafar un museu que estava pensat amb òptica del segle XX i que calia actualitzar-lo i posar-lo al dia. L'art sempre s'havia conservat al museu, però el que s'havia d'actualitzar era l'experiència al visitant, els serveis i la manera de dirigir-nos al públic. Quan parlem d'actualitzar el museu, no només és posar wifi o fibra, canviar les llums o posar-hi leds sinó que també significa trobar una nova manera de dirigir-te al teu públic. Jo crec que un museu sense el suport de la comunitat, de la societat, no té sentit. Un dels objectius principals de la reobertura és buscar un camí cap a la sostenibilitat en tots els sentits.

Quina és la teva percepció des que vas arribar al País Basc?

Euskadi, Guipúscoa i en concret Donosti ha patit una transformació molt important. Ells mateixos t'expliquen com la fi d'un conflicte armat, quan finalment s'acaba a ulls del món i en l'àmbit europeu, transforma la relació del món en aquest entorn: Donosti es torna una destinació de "cap de setmana preferida". El cap de setmana ideal pels europeus és venir a Donosti i ha estat un destí gastronòmic durant molts anys, som l'espai amb més Estrelles Michelin per persona d'Europa. És veritat que és un lloc on la relació que tenen amb la cuina ha atret molt el turisme. Per nosaltres unir la gastronomia i l'art és un producte guanyador. En aquest sentit, acabem de celebrar que fa més de vint-i-cinc anys que va obrir el Guggenheim. El Guggenheim ha sigut clau en el nostre sector per posar l'art en el centre, ja sé que és un tipus d'art molt mainstream, també enfocat al turisme, però jo crec que més que una competència, tot suma i, per tant, que hi hagi grans noms de l'art i que Bilbao sigui un destí d'art ha ajudat a l'ecosistema. Estem teixint xarxa i la veritat és que tothom s'hi ha volgut sumar.

Es reobre el museu, però amb una relació amb els Hauser, com és aquesta relació? Com estan les relacions amb les administracions d'aquí?

La història del museu amb l’administració pública no ha estat bona durant els anys, perquè mai han aconseguit arribar a un acord amb la família. En aquest cas, la propietat segueix sent de la família, però amb Hauser hem professionalitzat la gestió. I és aquí on es crea una entitat per gestionar únicament el museu. Aleshores, des del 2018, que és quan jo m’incorporo, es fan unes obres d’actualització de l’espai i comptem amb un nou restaurant/cafeteria, amb un equip local i amb una gent que treballa molt bé el producte local. És amb aquest acord que es comença a gestionar el museu. És veritat que des de l’administració pública hem reconstruït ponts amb tothom, tenim noves cares i tenim nous interlocutors davant de les entitats públiques. Tothom té clar que aquest és un espai que mereix estar obert i que no ha de ser el jardí privat de ningú: té vocació de ser un museu obert al públic. No som un museu que tinguem ni un patronat amb organismes públics, ni una subvenció directa. Tenim algunes subvencions per projectes, però nosaltres comptem amb el suport de patrocinis privats, de les entrades, de la botiga, etc.

Han incorporat exposicions temporals a dins la masia combinant-ho amb l’exposició permanent del parc d’escultures.

Sí, vam començar amb Antoni Tàpies, vam fer Joan Miró l’estiu següent, l’estiu passat vam fer la Phyllida Barlow i aquest any volíem celebrar el centenari d’una manera especial. Hem començat amb la col·lecció de la fundació Maeght. Maeght va ser durant trenta anys el galerista de Chillida i va ser algú fonamental en el desenvolupament de l’artista. A la gent li ha agradat molt veure la col·lecció aquí. I ara, perseguint el centenari, la idea ha estat col·laborar amb la Col·lecció Telefònica. Aquesta té un origen molt particular. Als anys vuitanta, Jorge Semprún, que era el ministre de cultura en aquell moment, truca al president de Telefònica i li diu que ha de fer una col·lecció perquè hi ha artistes que no tenim representats en els museus estatals. Escullen artistes com Picasso, Tàpies o Chillida. Així que és una doble celebració del centenari. Sí que és veritat que amb el ministeri estem treballant per fer projectes pels anys entrants.

Com va afectar la pandèmia a la reobertura del museu?

Vam reobrir el museu l’any 2019 i, en menys d’un any, vam haver de tancar. Quan fas una reobertura i fas una aposta tan potent haver de tancar en menys d’un any no és fàcil de gestionar. Per tant, el centenari ens ha servit també per tornar a tenir l’excusa per parlar de l’artista. No ens hem d’oblidar que Chillida va ser un escultor del segle XX, importantíssim sense el qual no s’explica aquest segle de manera correcta. Actualment, la nostra tasca és no només recuperar la seva obra sinó també el seu pensament, la seva manera de treballar, l'obra pública i buscar les connexions amb les noves generacions. Ens passa que quan anem pel món tothom qui té més de cinquanta anys coneix a Chillida, en canvi, la gent més jove no ha estat un referent per a ells.

Els reptes de la digitalització versus el fet físic.

Per nosaltres, som un petit museu important i per tenir un contingut digital de rellevància fa falta una inversió considerable. Sí que és veritat que tenim xarxes socials i que el contingut del museu i dels artistes ens dona molts seguidors. Però crec que seguim guanyant a la gent quan ens ve a veure. En ser un artista on tens una escultura a l’exterior, la pots tocar, t’hi pots acostar, la pots viure... no és una cosa que s'ofereixi a tots els museus. I crec que és una porta per la gent jove, per acostar-se a l’art contemporani de manera diferent però positiva. Les visites escolars, les familiars… connecten amb Chillida d’una manera superràpida, no tenen tots els filtres que tenim nosaltres.

A banda, també esteu treballant amb les connexions amb la natura.

Sí, estem treballant molt tota la part de benestar; benestar des d’un punt de vista personal i físic. Estem a un espai obert, no és un museu convencional en el qual et podries sentir més intimidat. A vegades, hi ha grups que necessiten expressar-se d’una altra manera i el museu els permet estar molt al seu aire sense sentir-se jutjats.

L’art contemporani encara té aquest punt de sacríleg, de distant.

Hi ha persones que veuen l’art contemporani distant, elitista o que no és per a ells… quan l’art contemporani parla de nosaltres en aquest precís moment. L’art que veiem d’altres èpoques parla de la història de les altres èpoques, en canvi, l’art contemporani ens parla de la nostra i hauria de ser la que més ens interessés. És curiós com no tenim aquesta educació i tenim aquestes barreres encara de dir “no és per mi”, quan en realitat precisament és del que parla l’art. Potser també s’ha explicat com una cosa molt complicada; l’art busca els sentiments, la intuïció, les sensacions i no guiar-nos tant per la raó.

Quins són els reptes de futur?

El fet que hàgim reobert no vol dir que tothom ens conegui i que tothom ho sàpiga, hem de mirar una mica més enllà, hem d’arribar a més gent i hem de mirar de quina manera hi arribem. Són tres potes, per un costat tenim el centre més gran de coneixement sobre l’obra  de Chillida. Tenim un repte obrint l’arxiu, hem actualitzat tot el que és el software i el tema de gestió i estem amb temes de digitalització encara, però hi ha un tema d’estudi i de recerca que tot just estem posant en marxa. Falta recerca, falta publicacions i falta donar suport a les universitats, per poder obrir l’arxiu i que hi hagi noves veus. És un artista que per molts motius la família ha sigut molt protectora i en alguns aspectes això també fa petit l’artista. Per tant, en aquest moment de reobertura del museu significa també reobrir l’artista. No tots els artistes tenen un museu i sens dubte la recerca i la publicació és un tema molt pendent en el que és l’artista.

La connexió amb nous creadors…

Sí, la segona pota del museu seria seguir exposant a nous artistes. Que altres generacions el coneguin també significa connectar-lo amb artistes actuals. I treballar-ho des de l’exposició, hem començat a fer residències d’artistes i buscar nous artistes contemporanis i noves lectures.

I el tercer vector?

Seria tenir aquesta relació amb la comunitat i amb el que ens passa. Som un espai patrimonial, tenim un llegat natural, tema de sostenibilitat, benestar, tota aquesta tercera pota que va vinculada a ser un espai molt particular. Això ens connecta amb la comunitat i amb el que ens passa al voltant, que per nosaltres és bàsic. Tenir sentit per la societat, és un dels reptes, connectar-se, el perquè Chillida Leku és important. Per mi serà la clau perquè el museu tingui una sostenibilitat assegurada.

Transcripció de l'entrevista a cura de Mariona Salinas.