'Sota una llum tènue' de Xavier Ribas

Xavier Ribas (Barcelona, 1960) és un fotògraf amb molt poques fotografies. És d’aquella mena d’autors que només fotografien si abans hi ha recerca, investigació a fons i un treball de contacte empíric amb els llocs. Malgrat tenir poca obra, és el més influent entre les generacions joves. Una exposició seva és tot un esdeveniment. Per això, Sota una llum tènue, a la Galeria ProjecteSD, paga la pena. Hi presenta dos blocs de peces, Esdevenir (2020) i Gel mort [Com l’aire atrapat en els seus pulmons] (2024). La primera és una extraòrdinaria paràfrasi visual de la novel·la de Peter Weiss L’estètica de la resistència (1975-1979). I em sembla que hi tinc una mica de culpa. He donat la llauna tantes vegades amb aquest totxo de llibre que més d’una persona se l’ha comprat. I encara més, l’ha acabat llegint. D’altra banda, el llibre de Peter Weiss és un d’aquells textos que ningú gosa pensar que sigui literatura. Llegir-lo és un acte de fe. En les fotos de Xavier Ribas s’evoquen les primeres cinquanta pàgines.

Tot el que es veu són rèpliques de guix a les sales del Museu d’Arqueologia Clàssica de la Universitat de Cambridge, que a Ribas li queda, com qui diu, a la cantonada de casa. Molt diferent del que passa a l’altra peça, Gel mort, una instal·lació de quaranta fotografies fetes a la glacera Juncal Norte, a Xile, fa tot just un any. Aquesta obra nova dona continuïtat a la recerca que va iniciar fa deu anys amb Nitrat, un projecte bolcat en la crítica de l’extractivisme que ha patit Xile des del segle XIX. Un fet que faria d’aquell país el laboratori del capitalisme més voraç.

Les grans composicions de vistes que barrejaven explotacions mineres i petròglifs van obrir la porta a una fotografia que ultrapassava el temps clàssic de la fotografia. Amb la peça que té al passatge Mercader, Ribas es deplaça a les glaceres més properes de Santiago, la capital del país. Ara, però, el resultat és esfereïdor. Una terra arrossegada i triturada, barrejada amb gel mort. L’aigua en potència que espera a ser explotada, molt aviat. De manera que, fotogràficament parlant, la càmera ja no documenta el passat sinó el futur. La imatge esdevé el dispositiu que anuncia una explotació imminent. La llosa del futur hipotecat. Planteu-vos davant de la peça, a veure què en penseu