Miquel Barceló, ceramista

El 1988 Miquel Barceló va trepitjar Mali per primera vegada i va patir el que es coneix com “el mal d’Àfrica”, en va quedar captivat. Al llarg de dues dècades, va realitzar llargues estades al poble de Gogolí, on tenia una petita casa taller, a prop d’un penya-segat. El documental El quadern de fang (2011), dirigit per Isaki Lacuesta, retrata els últims moments de la vinculació del pintor amb el país dels dogon a causa de la complicada situació política de la regió. En l’escena final del film, l’artista recorda, mentre dibuixa en una de les parets de la cova dels lleons, com es va iniciar en la ceràmica, a mitjans del noranta: “Vaig començar a treballar l’argila quan feia massa vent per pintar, bufava l’harmattan, un vent que ho arrossega tot: el llenç, el paper... Així que vaig veure que no podia pintar aquí.” I continua raonant en francès, sense mirar a càmera: “El que m’agrada de l’argila és que es pot fer i refer infinitament, i començar sempre de nou. L’argila guarda el record de tot, d’una carícia, d’un cop, una marca. Sempre he considerat l’argila com una tècnica, una forma pictòrica, encara que per mi tot és extensió de la pintura.”

La retrospectiva Tots som grecs, que presenta la Fundació Catalunya la Pedrera del 8 de març al 30 de juny, aplega un centenar de peces, entre ceràmiques, pintures i quaderns de notes realitzats al llarg de trenta anys. Enrique Juncosa, comissari de la mostra i gran coneixedor del treball del mallorquí, proposa un recorregut cronològic per l’obra en fang d’un dels creadors més destacats i reconeguts del panorama artístic internacional. L’exhibició s’inicia amb les primeres peces africanes, que daten del 1994, fetes a partir de la tècnica tradicional de la zona, on sovint l’argila es barreja amb excrements d’animals, com Pinnochio mort o Masque. Es tracta d’obres extremadament fràgils; de fet, moltes de les creades durant aquest període de descoberta no es conserven, però han tingut una forta influència en tota la seva producció posterior. Al llarg de la dècada, Barceló continua aprenent la tècnica i amplia les possibilitats del nou llenguatge a una teulera mallorquina i a un taller especialitzat a Les Rairies, a França, d’on sortiran, entre altres, Dinosaure fossile I i Cap de boc II.

Barceló. Tòtem, 2019 © Miquel Barceló, VEGAP, Barcelona, 2023

Amb el nou segle, el 2001, es desplaça a Vietri sul Mare, a prop de Nàpols, on desenvolupa l’imponent retaule del Santíssim, a la catedral de Mallorca, que representa els cèlebres miracles bíblics de la multiplicació dels pans i els peixos i la conversió d’aigua en vi a les noces de Canà, inaugurat el 2007 i del qual s’inclouen alguns estudis preparatoris. Aquell mateix any, estrena al Festival d’Avinyó la performance Paso doble, ideada conjuntament amb el coreògraf Josef Nadj, en la qual treballen cos a cos a partir d’un mur d’argila fresca. Un any després, adquireix una teulera a Vilafranca de Bonany, on experimenta a bastament amb pigments i colors, com en el cas d’Amfòs menjant llagosta, Peixos vermells i Rhododendron.

En les peces de ceràmica de Barceló –n’ha gestat prop de quatre mil–, hi ressonen les temàtiques i motius que executa sobre llenç i paper, hi proliferen formes primitives i representacions animals, botàniques o marines. L’artista dona forma al fang amb la mateixa contundència que s’enfronta a la pintura. Al llarg dels últims anys, crea una sèrie d’obres amb maons de fang que anomena Tòtems. Es tracta d’unes construccions que, segons com es disposen, evoquen jaciments arqueològics, capitells grecs o precolombins o fins i tot monstres i animals fantàstics. L’exposició, que pren el títol d’una cita del poeta romàntic anglès P.B. Shelley [“Tots som grecs. Les nostres lleis, la nostra literatura, la nostra religió, les nostres arts tenen les seves arrels a Grècia”], incorpora quaderns preparatoris al·lusius als projectes duts a terme en diferents períodes i localitzacions, com Quadern, la cuita, desembre 1996 (Can Murtó, Artà) o Quadern, juliol-agost 2021 (Grècia).