Surrealismes. L'era de la màquina

La primera gran crisi europea del segle XX amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial marca un abans i un després en la història de l’art. El desencís dels artistes pels corrents anteriors, des de l’impressionisme fins al cubisme i la seva variant òrfica, demanava a l’art nous reptes per a una societat moderna, basada en la ciència, la indústria i la màquina com a part d’una nova cultura, a l’horitzó de la qual havia de recalar l’art que, d’ara endavant, hauria de comptar amb la reproductibilitat tècnica de l’objecte, la imatge i la mateixa obra d’art.

Això coincideix amb el reconeixement de la màquina fotogràfica, un invent nascut a Europa però que es desvincula del pictorialisme vuitcentista al Nou Món, Amèrica, de la mà d’Alfred Stieglitz (1864-1946), fotògraf coneixedor de la cultura europea, que va preparar el terreny per a l’avantguarda als Estats Units, concretament a Nova York, ciutat en alça. El 1905 Stieglitz obre The Little Galleries of the Photo-Secession i el 1915 la galeria 291, on exposen els principals artistes europeus com Matisse, Rodin, Cézanne, Picabia, Picasso, Braque o Brancusi. Amb la publicació de la revista 291 (1915-1916), de Marius de Zayas i Picabia, es dona un impuls a la presència de la màquina a l’art del nou segle mitjançant els retrats maquinistes i peces visuals que vinculen el gènere femení amb la màquina.

Discos òptics, extrets de l'edició Rotoreliefs (1935/1965) © Association Marcel Duchamp, VEGAP / Madrid, 2024

El moviment dadà

La feliç trobada d’artistes rebels refugiats a Nova York arran de la guerra, com Marcel Duchamp o Francis Picabia, a qui se’ls uneix Man Ray, d’origen americà, configura el naixement del moviment dadà abans que sorgeixi a Europa. L’objecte industrial seriat, fruit de la màquina, apareix per primera vegada en la història de l’art, per quedar-se definitivament. L’afermament de les noves conquestes científiques i tècniques, els aparells de laboratori, els motors d’automòbils, l’optometria, les matemàtiques, els aeroplans, els baròmetres i altres instruments, constitueix un moment històric que marcarà per sempre l’obra posterior d’aquests artistes, que evolucionaran cap al surrealisme. L’exposició conté obres d’Alfred Stieglitz, Picabia, Man Ray, Duchamp i Dalí.

Quatre apartats amb 125 obres mostren els artistes pioners i guien aquesta evolució de l’era de la màquina a l’art del segle XX: el nou món i la fotografia “pura”; Del nu artístic al cos com a màquina; De l’abstracció a la màquina i Eros i màquina. La màquina esdevé una característica de la modernitat, metàfora de l’element femení per excel·lència, llança l’objecte industrial i seriat, el ready-made, a l’arena de l’art, valora els nous mitjans tècnics de reproducció de l’obra d’art i qüestiona original i còpia i posa en crisi l’autoria.

Julian Wasser. Marcel Duchamp jugant als escacs amb Eva Babiz a la seva primera retrospectiva al Pasadena Art Museum. Octubre, 1963. © Julian Wasser

Contribució de Stieglitz

El nou món i la fotografia pura ens parla de la contribució d’Alfred Stieglitz, l’impacte que causa en aquests artistes la tecnificació de Nova York quan s’exhibeix la primera exposició d’art internacional contemporani a Amèrica: l’Armory Show el 1913. L’abstracció va ser un pas important per arribar a veure la màquina com el nou element femení per excel·lència.

Davant d’aquesta realitat, el nu artístic mantingut per l’Acadèmia del segle XIX es fragmenta, es distorsiona, es poetitza, però continua fent servir formes orgàniques i anatòmiques derivades de la natura. El pas de l’abstracció a la màquina i al ready-made, objecte resultat de la reproducció industrial seriada, porta els dibuixos mecanomòrfics de Francis Picabia, inspirats en les màquines. Marcel Duchamp crea jocs d’il·lusionisme òptic que són pioners de l’art cinètic i Man Ray objectes afectius impregnats d’humor, mentre que Dalí activa la màquina mental del mètode paranoic crític, obsessionat amb la doble imatge. Marcel Duchamp s’enfronta a l’evolució de la representació de l’amor en la història de l’art creant El gran vidre, una màquina on els solters despullen la núvia, amb les caixes de notes i instruccions per a la seva interpretació. La seva fe cega en la reproducció mecànica el fa construir una caixa amb les imatges i els objectes en miniatura de tota la seva producció artística, un museu portàtil que converteix la reproducció en fetitxe.