La història emmudida. Art en femení per fer parlar els silencis

La presència de les dones en l’art ha estat escatimada al llarg dels segles per una societat patriarcal que ha fet de la dona la còmplice per excel·lència de la natura i la seva tasca procreadora. De fet, la revolució del sexe femení al segle XXI està configurant l’autèntic canvi social d’aquesta centúria.

Simone de Beauvoir publica el 1949 el llibre El segon sexe, en el qual afirma que “no es neix dona, sinó que se n’arriba a ser”. En l’art, la presència de les dones ha estat francament escadussera fins avui, en què la voluntat d’actuar des d’una perspectiva de gènere i gèneres, en plural, ha obert les portes a un missatge activista en favor de la llibertat sexual i del dret de la dona a decidir el seu destí en aquest món. I la creació artística és un d’aquests camps de llibertat que avui la dona pot assolir, no sense dificultats.

Anni Albers. Design for a Jacquard Weaving, 1926

Ni muses ni submises

Al tombant del segle XIX, la imatge de la dona en l’art encarnava la prostituta, la model o, en el cas de la burgesia, la dona era vista des de la malenconia, associada també a la histèria i a la malaltia mental. Poques eren les dones que amb la riquesa de les seves famílies podien formar-se en la pintura, l’escultura o la música. Algunes van ser col·laboradores o models d’un artista, com Camille Claudel, que al final es va desempallegar d’August Rodin per dur a terme la seva pròpia obra com a escultora, però ho va pagar amb crisis nervioses i amb l’internament els últims trenta anys de la seva vida al manicomi de Montdevergues.

El surrealisme va mantenir una actitud ambivalent. D’una banda, la dona era la musa, la inspiradora de l’obra del company, però de l’altra, es reconeixia la malaltia mental i s’acceptava com a camp de creació, fet que permetia enamoraments fora de registre com el que André Breton va mantenir amb Nadja pels carrers de París. També va permetre que algunes malaltes mentals destaquessin en l’art, com Unica Zürn, malgrat ser la poupée de Hans Bellmer. Se surten del nivell corrent dones artistes com Remedios Varo o Leonora Carrington, que van superar els seus companys Benjamín Péret i Max Ernst, respectivament. I hi podríem afegir Kay Sage, parella d’Yves Tanguy; Jacqueline Lambda, d’André Breton; la fotògrafa i artista Lee Miller, dona de Roland Penrose, sense oblidar Frida Kahlo, el gran mite mexicà femení vinculat al surrealisme i dona de Diego Rivera. Les avantguardes europees van donar noms com Hannah Höch, dins el dadaisme, o Sonia Delaunay, dins el cubisme simultaneista, i Sophia Tauber-Arp, dins d’una abstracció constructiva. I això sense entrar en el camp del disseny des de la perspectiva de la Bauhaus, on trobaríem força noms de dona al costat d’Annie Albers, dona de Joseph Albers. Com veiem, la majoria de dones són parella d’altres artistes.

Catalunya feminista

A Catalunya, un llibre publicat per Elina Norandi a Enciclopèdia Catalana dona fe de 102 dones artistes que han fet una obra de qualitat malgrat les dificultats que comportava la seva condició femenina. Algunes han estat redescobertes fa molt poc. La crítica d’art de l’època, escrita per homes, es fixava més en la bellesa de les pintores que no pas en els quadres, i els descendents sovint a penes han guardat les obres d’una tieta pintora soltera que no van conèixer o n’han portat els quadres als Encants. És un exemple típic i tòpic del que ha passat amb les dones artistes. Dels diferents períodes, val la pena esmentar dins el modernisme Lluïsa Vidal (1876-1918); Laura Albéniz (1890-1944), filla del compositor Albéniz; la polonesa Mela Muter (1876-1967), primera pintora jueva professional al seu pas per Barcelona; les surrealistes Remedios Varo (1908,1963), que va néixer a Catalunya però va acabar la vida a Mèxic, i Angeles Santos (1911-2013), parella del pintor Emili Grau Sala que, després d’un breu pas pel surrealisme, va tornar a una figuració rotunda en què la figura femenina hi és molt present. La porta que obre el surrealisme permet recuperar l’alienació creativa de Josefa Tolrà (1880-1959), i el refugi que alguns artistes troben a Barcelona durant la Primera Guerra Mundial manté que Olga Sacharoof (1881-1967) es quedi a viure a la ciutat. 

Lola Anglada destaca dins el panorama del noucentisme, la moral del qual deixa a la dona el paper de mare, educadora i encarregada de les feines de la llar. Posteriorment, durant la postguerra, destacaria Maria Girona, dins un postnoucentisme mediterrani, i Amèlia Riera, que reivindica la llibertat sexual de la dona als anys seixanta. Cal afegir-hi les que renoven l’art tèxtil, com Aurèlia Muñoz i Maria Assumpció Raventós; pintores abstractes com Carme Aguadé o Elena Paredes, i pintores d’una certa màgia, com Magda Bolumar. 

Eugenia Balcells. Boy Meets Girl, 1978

La reivindicació del gènere

La generació dels anys setanta obre les portes a la performance i a la reivindicació del gènere més enllà de la pràctica artística: Fina Miralles, Eulàlia Grau, Sílvia Gubern, Àngels Ribé, Eugènia Balcells, Dorothée Selz, Olga L. Pijuán, generació que trobarà hereves als anys vuitanta com Susana Solano, Mari Chordà, Marga Ximénez, Margarita Andreu o Kima Guitart. Un llibre imprescindible per prendre consciència de l’univers creatiu femení que les arts plàstiques han deixat i estan deixant a Catalunya al segle XXI. Pilar Parcerisas