Translúcides

Ha estat aquest el paper de les dones feministes en el món de l’art? Han estat una llum que no ha pogut ser forma? En el context actual podem afirmar que sí, que les dones artistes, i en especial les feministes, han estat invisibilitzades. Han estat una mena de llum que no ha acabat d’agafar forma. Han estat com una mena d’ombra que es bellugava, que creava i que buscava la manera de fer-se visible per perdre l’anonimat. En una societat com la nostra, en què des de fa generacions les dones han estat mancades de referents culturals femenins i han estat educades en la creença que l’excel·lència professional, artística i social havia de ser sempre a mans masculines i a on fins a finals del segle XX no ha començat a tenir repercussió la teoria del gènere, ha estat difícil donar forma a aquesta llum que irradiaven i, per tant, ha estat difícil detectar aquesta desigualtat. 

Desequilibri i desigualtat

A més a més, podem afegir que davant d’aquestes situacions de desequilibri resultava difícil pensar projectes innovadors que havien d’entrar en terrenys aliens a les dones, perquè la desigualtat era interpretada com una llei natural. D’altra banda, no tenien gaires possibilitats de formar-se adequadament ni de desenvolupar les seves capacitats, ja que només s’acceptava el treball de les artistes si tractaven de temes costumistes o natures mortes. 

Afortunadament, aquest desequilibri comença a trobar un punt d’encontre gràcies al treball de les mateixes dones i en part també a lleis, com la llei 17/2015, de 21 de juliol, d’igualtat efectiva de dones i homes, que s’inspira en les reivindicacions que el moviment feminista, les associacions de dones i les associacions que lluiten pels drets de les dones han reclamat històricament. Amb aquesta llei es pretén reduir la bretxa legal i social entre homes i dones de manera que les institucions duguin a terme polítiques i actuacions destinades a erradicar el fenomen de la desigualtat entre els dos gèneres. 

"Lara Fluxà. MALC. Pensar el pie, mover el entorno", Es Baluard Museu d’Art Contemporani de Palma

Reivindicació identitària

Avui dia la llista de dones artistes és immensa, però n’hi ha algunes que, després de mantenir converses amb elles, han volgut expressar el que pensen respecte a la seva trajectòria professional així com reclamar un paper actiu en el món cultural que els permeti reivindicar la mateixa identitat. Ja no és només l’objecte passiu de la creació de l’home, sinó que s’han convertit en subjecte creador que proposa una imatge pròpia, una imatge de gènere oferta per les mateixes dones i que rebutja en moltes ocasions els cànons estètics patriarcals. Mercedes Jiménez és una escultora establerta a Barcelona l’obra de la qual té com a protagonista la dona. Totes les seves escultures són figures femenines. Tant és el material que empri per modelar-les, el més important és que signifiquen un homenatge a les dones que han pogut ser importants per a ella, tant per relacions personals com per fets socials que han marcat un moment determinat en la nostra societat. Olga Esther utilitza la imatge de la princesa que no vol ser princesa: “Utilitzo la narrativa i la simbologia dels contes de fades, de princeses i prínceps blaus, per fer una crítica dels mandats de gènere que oprimeixen les dones.” De nou les dones són les protagonistes de les obres i, en el cas de l’Olga, amb la clara intenció de criticar els postulats de gènere establerts des de fa molt de temps. 

Espais transfronterers

Però si mirem una mica més enllà, podem comprovar com moltes dones artistes han volgut traspassar els límits de l’art per crear un espai transfronterer. Un espai on coincideixen i es tensen entre si tota mena de pràctiques: pintures, instal·lacions, escultures, videoinstal·lacions, apropiacions, recorreguts a l’aire lliure, accions col·lectives, fotografies, performances i un llarg etcètera, per donar pas a una part molt més conceptual que pretén sacsejar l’espectador. Tant és així que Stella Rahola ens mostra les seves escultures a través de la materialitat, aconseguint unes peces orgàniques on la matèria flueix i on dona espai i veu al reciclatge i la sostenibilitat. 

Lara Fluxà aprofundeix en el tema del medi ambient treballant amb elements com el vidre, l’aigua, l’aire i la llum per crear formes orgàniques amb la intenció de fer-nos reflexionar sobre el paper de la societat en la contemporaneïtat, així com la fragilitat, la tensió i la violència que s’estableix entre la convivència de la humanitat i la natura. 

Malgrat que les dones artistes ja tenen un paper molt rellevant a les fires d’art i cada cop són més visibles a exposicions individuals, encara queda molt camí per recórrer per ocupar un lloc considerable. Encara falta una mica més per aconseguir passar de ser translúcides a ser visibles del tot.