'Víctor Roig Jardí. Estatement' a la Fundació Arranz Bravo

La Fundació Arranz Bravo inaugura el 22 de febrer l'exposició Víctor Roig Jardí. Estatement, que es podrà visitar fins al 28 d'abril. La mostra aplega una selecció de pintures vibrants de Victor Roig. Les seves figures apareixen com ombres dansants en l’anonimat de les formes. Amb un gest febril, fràgil i tenaç. Una pulsió que conté una ràbia, tan nostra, i tan pròpia del viure mediterrani de la cultura, entesa com un acte de resistència i necessitat. No precipita, com al nord, des de la plenitud transcendental.

Víctor Roig se sent interpel·lat pel mite de la caverna i aquelles falses ombres que es projecten en les parets i que embriaguen els homes. No l’atrau mirar la llum de la veritat que aconsella Plató, sinó la teatralitat del parany que es representa en les imatges sobre el mur. Una plasticitat etèria, per indeterminada, falsa i ambigua. 

La de Víctor Roig és una pintura que neix volgudament vella. No viu per reivindicar cap novetat. Busca atrapar aquells estats vitals i permanents que la cultura universal ha creat, en un conte de Cervantes, en un gravat de Goya, en un verset de Mozart. Defugint la il·lustració, tocat pel verí de la pintura, Víctor Roig persegueix dotar la seva obra d’un caràcter propi i autònom, capaç de contenir les seves pulsions més íntimes en estret diàleg amb l’alta pintura. Aquesta febre es percep en la metafísica dels espais —recorden Velázquez o Bacon: dos grans pintors escenogràfics, sens dubte—, en l’anonimat de les figures —Goya: el rostre anònim i universal—, o en el plantejament cromàtic: de base tèrbola, però amb il·luminacions sobtades i misterioses.

Víctor Roig és un resistent de la pintura, actua als marges de la nostra cultura tecnocràtica. Algú que, devotament, anima un ofici que es cou a un tempo remot i profund, allà on no arriba el brogit de la velocitat ni la lluentor del píxel. Ben endins i ben al fons, els espais s’eleven, l’existència s’entotsola, les ànimes leviten. Però en el gest, perviuen.