'Souvenirs de voyages' de Francesc Ruiz Abad al Palais de la Porte Dorée

El pintor Francesc Ruiz Abad presenta Souvenirs de voyages al Palais de la Porte Dorée, una creació in situ per al vestíbul d'honor. Amb aquesta obra monumental completament pintada a mà, Francesc Ruiz Abad  es fa ressò a les representacions animals del baix relleu ia l'omnipresència de la pintura al Palau.

El projecte s'inspira en col·leccions d'arxius gràfics de la Ménagerie du Jardin des Plantes i del Museu Nacional d'Histoire naturelle, contribuint a mantenir un imaginari exòtic. Francesc Ruiz Abad continua aquí la seva investigació sobre les analogies entre l'ordre del regne animal i l'exercici del poder presents a l'arquitectura patrimonial occidental. Finalment, convida a reflexionar sobre els pigments utilitzats i les seves denominacions, que troben el seu origen a la història colonial.

Francesc Ruiz Abad, guanyador del premi Arts Visuals Arranz-Bravo 2015, és un dels millors exponents de la pintura catalana emergent. En efecte, la pintura torna a recuperar centralitat dins de l'exigent –i tan sovint iconoclasta– escena artística contemporània; i en gran part aquesta realitat ha estat possible gràcies a la renovació alhora fresca, contundent i propositiva, amb la qual encaren aquest gènere una nova generació de pintors, nascuts durant la dècada dels anys noranta, els quals, com Francesc Ruiz, aposten per una pintura sense complexos ni prejudicis, oberta a l'acció, la transversalitat, el viatge, l'empatia social, vital i comunitària i l'optimisme propositiu.

Els referents de Francesc Ruiz són comuns a la nova generació de pintors: Peter Doig, Àlex Katz, David Hockney o la pintura alemanya, principalment de l'escola de Leipzig, ciutat on Francesc Ruiz va residir. Neo Rauch, Jonathan Meese i altres reneguen dels referents pictòrics de la generació anterior, molt arrelats en l'existencialisme introspectiu i neoexpressionista de Kieffer, Baselitz, Barceló o Plensa, i prefereixen reflectir-se a l'obra més irònica, psicodèlica i vital de pintors resistents de el nostre propi context, com Pere Llobera o Rasmus Nilausen.