Estat (crític) de les arts visuals

En les converses de passadís –allà on segons Cioran aflora la veritat en cru–, hi regna des de fa temps, a les arts visuals, un to d’impotència i aflicció. La precarietat econòmica, els falsos autònoms, els comissariats low cost… De motius de denúncia no en falten davant una situació que aboca bona part del sector, com recordava Iván de la Nuez, a la indigència cultural. 

Ara bé, ens hem acostumat a la queixa d’una manera més aviat emocional i desestructurada. Ens dediquem sobretot a plànyer els efectes d’aquesta realitat grisenca, però massa poc a detectar-ne les causes, registrar-ne les constants i albirar possibles sortides. En això, altres sectors com el del teatre o la música ens porten uns quants pobles d’avantatge.

Segons l’Informe de la Cultura i de les Arts (Conca, 2021), pels museus i centres d’art del país hi han transitat prop de 26 milions de visitants. En contrast, per les biblioteques hi han passat 9,5 milions d’usuaris; per les sales de teatre, 3,5 milions de visitants; per les sales de concerts, 5 milions d’espectadors. Fins i tot es compten més usuaris de museus que de cinema (20 milions).

Ens diran que som una disciplina marginal, pobra i elitista. Doncs, segons el darrer informe de l’Idescat, el sector de les arts visuals a Catalunya ocupa dotze mil treballadors (10% del total de la cultura), tant com l’arquitectura (10%) o com el teatre i la música junts (10,5%). Un sector que ha crescut en ocupació un 30% des de 2015 i fins i tot també en volum de negoci (el 10% facturat de tota la cultura del país, doblant el negoci del teatre i la música plegats).

Davant d’aquestes xifres eloqüents: quina és la inversió en arts visuals que hi dedica la Generalitat? En el darrer informe en què l’Idescat publica xifres d’inversió sectorial per àmbits de la cultura (2018), en l’apartat de Programes, es detalla que les arts visuals van rebre un 3,8% d’inversió total, que contrasta amb un 10% de la música, un 11% del teatre o un 8% de la indústria cinematogràfica. Les associacions del sector hem demanat una resposta justificativa o actualitzada d’aquesta realitat, però encara no ens ha estat donada.

Malgrat que des del 2018 s’han advertit repunts de millora (l’1,5% de cultura, la Col·lecció Nacional d’Art), la situació segueix sent crítica. Els centres d’art territorials tornen a estar amb incertesa pressupostària; les subvencions que s’han augmentat són al 50%; els artistes no venen ni poden pagar-se estudis de treball reglats; crítics i comissaris treballen en condicions econòmiques que no es poden considerar professionals. Els diners, els pocs que hi ha, no estan arribant a la base de la cadena: allà on es cuinen els continguts. Allà on s’està educant i transmetent el pensament artístic a la ciutadania.