Emergència en estat de precarietat

Gener del 1992, la ciutat de Barcelona està excitada pensant en les olimpíades que s’acosten. A la part baixa de les Rambles, al Centre d’Art Santa Mònica, es prepara una de les exposicions que seran més significatives en els propers anys a la ciutat: Art és just un mot. Idees i actitud. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980…, comissariada per Pilar Parcerisas. Em criden l’atenció el subtítol llarguíssim, amb un punt al mig formant dues frases, i els tres punts finals, com indicant-ne un continuarà... No anava equivocada Pilar Parcerisas. Va continuar. La revisió dels artistes conceptuals que metòdicament va iniciar el MACBA en el període de Bartomeu Marí semblava seguir el llistat d’artistes proposat a la contracoberta: Francesc Torres, Benet Rossell, Àngels Ribé, Joan Rabascall, Miralda...

Era virtut de l’exposició, que sense gairebé distància temporal, a només entre deu i vint anys vista, feia memòria o aixecava acta del que havien significat les pràctiques artístiques conceptuals a Catalunya. Va ser important en termes de revisió històrica, però sobretot en termes de construcció històrica: resulta que això era i havia estat l’art conceptual.

Si mirem enrere és curiós aquest to de revisió històrica tenint en compte que exposava artistes en actiu que anaven des dels 44 anys de Francesc Torres llavors fins als 57 de Joan Rabascall. I si ho pensem des del present, equivaldria a pensar què ha passat amb la generació que va començar a exposar entre fa deu i vint anys, en els dos mil. És part de la feina que ha fet David Armengol al seu llibre recent sobre l’emergència en l’art català: Art emergent: la collita i el viatge. A la presentació del llibre a l’Escola Massana, Antonio Ortega li va preguntar que si més que un estat transitori, aquesta condició emergent era la definició d’una avantguarda.

La pregunta em va quedar rebotant al cap. De la mateixa manera que per als artistes dels setanta aplicàvem la rúbrica de conceptual, per als dels dos mil farem servir la d’emergència, com si el que definís aquesta generació fos un estat de precarietat, transitori, indefinit, fluid, líquid i emergent.

Els setanta van ser els anys de l’art conceptual, els vuitanta de la tornada a la pintura, els dos mil dels emergents. Però, i els noranta? Els boomers, autèntics losers.