El Museu Reina Sofia presenta 'Picasso 1906. La gran transformació'

Picasso 1906. La gran transformació, que es podrà visitar del 15 de novembre al 4 de març del 2024, vol mirar, des de la consciència estètica contemporània, la primera aportació de l'artista a la definició de l'art modern. Fins ara, la producció de Picasso el 1906 ha estat entesa com un epíleg del període rosa o bé com un pròleg a Las señoritas de Aviñón. Però avui es pot afirmar que el 1906 va ser un "període" amb entitat pròpia a l'esdevenir creatiu picassià. Amb només 25 anys, el 1906, Picasso és un artista encara jove, però ja madur en els seus criteris estètics. Deixant enrere la bohèmia i el pessimisme, es mostra vital i expansiu, fins i tot sensual; s'apropa a plantejaments llibertaris i anhela la refundació de l'experiència artística.

Amb el suport de marxants i col·leccionistes, i relacionat amb un potent grup de creadors coetanis, viu lliurat al sentit "processual" de la seva obra, busca "allò primordial" i desenvolupa el seu treball en tres registres: el cos, la forma i la interculturalitat. Picasso s'aproxima a la representació de l'adolescència arcàdica com a símbol d'un començament nou.

El cos pintat assumeix la seva pròpia emancipació. L'artista aborda sense embuts el poder de la pulsió escòpica en la seva relació amb la intimitat femenina desvetllada. El que és vernacular es planteja com a mitologia de l'origen. L'empremta figurativa de Fernande Olivier, la seva companya en aquest moment, és utilitzada com a suport per a l'experimentació de llenguatges plàstics. L'artista malagueny és capaç de generar fesomies genèriques i conduir-les a la qualitat d'un ideograma sintètic.

Alhora, redefineix l'entramat entre fons i figura, proposa un nou sentit de la mimesi, i desenvolupa conceptes matèrics i tàctils en el modelatge de l'escultura. El seu accelerat ritme de transformacions culminarà en els dos primers mesos de 1907 i, en tota la seva desbordant activitat, per a ell, el diàleg amb Gertrude Stein va ser per a ell va ser crucial.

En la cerca del que és primordial, l'artista va plantejar una plena sinergia amb les produccions artístiques de cultures considerades llavors "primitives". Aquest fenomen, convertit en una poètica, es va produir el 1906 —i no el 1907 com s'ha suposat— i no va representar la fixació d'un model determinat, sinó un esforç d'hibridació amb què situar una cosa equivalent a una "llengua comuna" de allò primigeni. Els referents culturals de Picasso, a més de l'art iber i de l'anomenat art nègre, van transcórrer pel romànic català, l'art mediterrani protohistòric i l'egipci antic, entre d'altres.

Referents que Picasso va assumir —com va explicar ell mateix— no com a meres dades formals sinó com a presències culturals actuants i no alienades, emmarcades en rituals col·lectius i dotades d'una poderosa capacitat de relació amb allò transcendent. I cal entendre bé aquesta manera de fer. De vegades és el mateix treball de l'artista el que el porta a la trobada amb "allò primitiu". I, de vegades, és «allò primitiu» allò que l'inspira. És una relació dialèctica.

La interculturalitat picassiana també pot ser entesa des d'altres paràmetres. La biografia mateixa de l'artista incorporava potents desplaçaments vivencials. Picasso va tenir consciència de "l'alteritat" de gènere. Va captar de manera peculiar la fotografia homoeròtica i l'etnogràfica. Va plantejar nous motlles antropomètrics. O va utilitzar a la feina la premsa i els llibres il·lustrats de masses.

En la seva manera d'entendre la memòria visual, va conculcar la idea d'anacronisme i va mantenir subjacent l'herència de la Història de l'Art, fent servir la cita i l'apropiació gairebé amb sentit contemporani. I va ser aquesta relació complexa entre cultures, llenguatge primordial i memòria del museu el que va fer singular el Picasso del 1906 i el que va xifrar la seva primera trobada decisiva amb l'art modern.