'La mà guiada' de Josefa Tolrà i Madge Gill al MNAC

Solem acostar-nos a l’art contemporani des dels paràmetres que tenim apresos: establim cronologies, posem nom als diferents moviments artístics, busquem afinitats i classifiquem els artistes en funció d’aquestes coordenades. Estipular classificacions ens resulta necessari per no perdre’ns en la immensitat creativa més individualitzada i per poder ordenar l’univers creatiu mitjançant estils, esquemes i grups.

Què passa, però, quan dues creadores es belluguen alienes a les nostres coordenades, recloses a casa seva i sense contacte amb el món exterior? Com ens acostem a la seva obra des dels paràmetres habituals sabent que les seves motivacions eren unes altres? La mà guiada, una exposició de la catalana Josefa Tolrà (Cabrils, 1880-1959) i la britànica Madge Gill (Londres, 1882-1961), és una oportunitat per revisar l’art de la primera meitat del segle XX a Europa des d’altres perspectives i reconèixer-nos en nous relats estètics i ètics de la cultura moderna.

Aquesta exposició, comissariada per Pilar Bonet, reuneix un destacat nombre d’obres de Tolrà i Gill i posa de manifest les seves afinitats biogràfiques, iconogràfiques i tècniques. Ambdues creadores van formar part d’una genealogia de dones que, lluny de l’avantguarda estètica europea, integraven una “rereguarda” mística des de l’espai domèstic. Alhora, cap d’elles es considerava artista –ja que es basaven en la metodologia de l’acte creador guiat per un automatisme de l’estat alterat de la consciència–; també es vinculaven als sabers esotèrics; no tenien formació artística ni literària; dibuixaven mons subtils poblats de presències astrals, i reflexionaven sobre qüestions científiques. Quan comparem les seves obres, les semblances són tantes i tan evidents que ens costa de creure que no fossin coneixedores de l’obra de l’altra.

Gràcies a exposicions imprescindibles com aquesta, les obres de Tolrà i Gill abandonen la marginalitat per ocupar espai i lectures en importants museus. Alhora, ens brinden l’oportunitat de revisar la història de l’art des d’altres paradigmes i noves espiritualitats laiques com l’espiritisme o la teosofia. Atendre la funció sanadora de l’art, els sabers esotèrics o l’experiència d’una mística instintiva ens obliga a sortir de les nostres coordenades i a mirar l’art amb unes ulleres totalment noves per ser, així, una mica menys miops.