Arranz-Bravo, l'artista "atòmic"

Trucada a mig matí d'Albert Mercadé, amic i director de la Fundació Arranz-Bravo. De fet, els vaig presentar fa temps perquè s'intuïa que podien sorgir coses interessant d'aquest maridatge. L'Albert, actualment president de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya, em diu amb molta mà esquerra que l'Eduard s'ha mort, en el seu llit, de manera organitzada, tal com era ell. Silenci. Emocions a flor de pell. Records intensos. Aquest dimarts dinava -feia temps no ho fèiem- a casa seva a Vallvidrera, un espai màgic, construït pel seu galerista, el també arquitecte italosuís Lanfranco Bombelli. Al costat de la casa, s'havia fet fer una dècada després un estudi impressionat, creat per Jordi Garcés, l'arquitecte i pare de la filòsofa Marina Garcès, on passava hores i hores pintant, esculpint, dibuixant i contemplant l'obra, tot pensant en idees futures. Com sempre, feiem una xerrada en el menjador i després anàvem a l'estudi. D'aquesta trobada vam acordar una exposició de ceràmica al Terracotta Museu de la Bisbal amb una sèrie molt interessant que va fer, així com un retrobament amb la galeria Miguel Marcos de Barcelona, que ja l'havia exposat. Encara recordo com ens vam conèixer amb una exposició a la fantàstica galeria empordanesa Cyprus Art a finals del 90 del segle passat. Ens vam fer molt amics i jo vaig ajudar a fer una reintroducció del seu llegat a Catalunya -estava anant molt fort als EUA, però aquí el seu deix havia quedat en segon pla després d'haver triomfat molt conjuntament amb Rafa Bartolozzi i la memorable acció a la fàbrica Tipel.

Vaig organitzar exposicions d'ell a la Fontana d'Or de  Caixa Girona de la mà de l'Arcadi Calzada i l'Ajuntament de Girona -Capella de Sant Nicolau-, Caixa Manresa gràcies a en Jaume Torras, a Sant Cugat del Vallès amb la complicitat d'en Jordi Batlle i l'Ajuntament de la ciutat, a l'Edifici Miramar de Sitges i a Andorra de la mà de Gabi Serrano, i a l'Hospitalet, al Tecla Sala, on vam negociar amb en Celestino Corbacho la seva futura fundació. També a la Fundació Lluís Coromina vam incorporar una escultura en bronze i una pintura, tot i que ja disposava d'una obra pictòrica important de primera època. A la col·lecció Bassat també l'obra d'Arranz-Bravo hi és ben representada. Encara recordo quan em feia entrar dins l'estudi i em preguntava sobre les obres. Un cop li vaig comentar que una pintura no em semblava del tot encertada i quan hi vaig tornar setmanes després ja l'havia tapada. Em vaig quedar un xic cohibit pel que havia fet -malgrat que és (ho hauria de ser) comú en el fet creatiu- i em va dir que les capes generen intensitat i malgrat que no es vegi el que hi ha a sota, la vibració es percep. Va ser una lliçó de risc, autenticitat i de metafísica de la pintura.

Arranz- Bravo, el galerista Miguel Marcos i Bartolozzi a Saragossa, el 1977.

Els dimarts passat ens va acompanyar en Miquel Gelabert, un artista molt reixit, que li dona suport logístic un parell de cops durant la setmana i que ha estat una persona clau en la història de l'Eduard, que sempre ha tingut assistents que s'inicien i als quals ajuda com en Martí Cormand, en Bernat Daviu i que demostraven l'esperit de cooperació intergeneracional que sempre volia provocar. Avui parlant amb la Montse Aguer, em recordava un dinar en el seu estudi de Vallvidrera que també, quan els vaig presentar, i em deia que tenia una ironia intel·ligent i juganera que el feia molt murri. Era un home atòmic, no deixava a ningú indiferent. Va tenir una relació molt especial amb el galerista de Cadaqués Lanfranco Bombelli. De fet, gràcies a la galeria Cadaqués va contactar amb galeristes alemanys i, posteriorment, amb galeristes americans -Franklin Bowles- que van consolidar la seva trajectòria professional de manera internacional. Era un home renaixentista que pintava, dibuixava, va fer un munt de gravats, va fer escultura -"L'acollidora" de l'Hospitalet, on hi ha la seu de la seva fundació- ceràmica, muralisme, il·lustració de llibres -gran lector- o s'havia atrevit a pintar un transatlàntic. Artista total, artista expandit com diria en Joan Brossa. Parlava cinc idiomes, era un treballador incansable, seriós i escrupulós al màxim, fou el petit d'una casa de vuit germans que li va donar una agilitat mental i humana i unes ganes de lluitar el que tenia sempre activat. Ens encomanava energia a tota hora i a tothom. És una pèrdua molt important per l'artigrafia Catalana i Espanyola de l'Art Contemporani i, personalment, ens deixa un home atòmic a qui vaig estimar com si fos de la família.

D'esquerra a dreta, Ricard Planas, Eduard Arranz-Bravo, Núria Poch, Anna Maria Camps i Albert Mercadé. Any 2017. Fundació Arranz-Bravo.

El novembre del 2022 va participar a la presentació del monogràfic de bonart dedicat a Duchamp, Arranz-Bravo el primer per la dreta, al costat de Rosa Maria Malet, Joan Casellas i Carolina Rossich, conductora de l'acte.

Més notícies relacionades a Mor el pintor Arranz-Bravo.