Nova generació d'artistes: de plom i sucre

Es veu un fenomen artístic que podria desembocar en el naixement d’una nova generació d’artistes de difícil etiqueta, però amb molts punts en comú.

Amb una mena d’agressivitat edulcorada, es comença a veure un fenomen artístic que podria desembocar en el naixement d’una nova generació d’artistes de difícil etiqueta però amb molts punts en comú. Les fronteres geogràfiques entre aquests artistes queden dissoltes gràcies a les noves tecnologies, i la seva formació i influències inclouen el disseny gràfic, la il·lustració, el còmic, l’street art i el cinema. Els seus missatges són prou punyents per impressionar l’espectador, ja que pretenen criticar, ironitzar i fer reflexionar sobre la nostra societat analitzant les emocions humanes, fent sarcasme sobre fenòmens sociològics, criticant la incursió de les tecnologies a les nostres vides o, fins i tot, retratant moments quotidians amb un toc d’humor. L’oli, l’acrílic, l’esprai i la ceràmica són presents en les seves obres, treballades de forma interdisciplinària. La llista d’artistes que poden formar part d’aquesta generació és inabastable, però n’hi ha uns quants que val molt la pena esmentar-los.

Combinacions plàstiques

Amb uns fons de colors primaris, a vegades decorats amb formes geomètriques, podem endinsar-nos en el món d’Anna Barriga. Un món de reminiscències infantils, però alhora eclèctic, on tenen un paper important l’imaginari oriental, amb figures femenines maquillades al més pur estil japonès, la mescla de tècniques i la narració de situacions que poden ser quotidianes i alhora absurdes. Si volem extrapolar la mitologia grega als nostres dies, no hi ha un referent millor que Miquel Sheroff. Amb uns empastaments exagerats i colors saturats, l’obra de Sheroff ens transporta a un món mitològic per explicar el nostre món o, per acotar encara més, per explicar com se sent aquesta generació d’artistes que ballen entre el desencant, la irreverència i el desequilibri emocional. Les seves obres narren històries passionals amb un rerefons mitològic passat pel sedàs de la iconografia actual. Fàtima de Juan, artista mallorquina formada en la il·lustració i el disseny gràfic, mostra la imatge d’una dona empoderada, lluny del prototip de bellesa cartesiana, sense complexos, amb uns ulls enormes i colors molt vius que representen la importància de la feminitat i la relació que estableix amb la natura. La seva estètica es podria enllaçar amb la de Jordi Ribes, que fa una pintura que recorda Henri Rousseau i que ens mostra figures humanes sense rostre però amb personalitat, que és expressada pels atributs que els confereix. Atributs que poden ser des d’una barca fins a un ram de globus de colors. Fa servir, sempre, els mateixos fons, amb una mena d’algues i troncs, fent referència a aquesta relació de l’home i la natura.

Jordi Ribes. Portrait with green hat, 2022. 180x180.

Obres on destaca la profunditat de la natura

Home i natura. La relació que mantenen i el resultat d’aquesta connexió és un dels aspectes que sap explicar molt bé Cesc Abad als seus treballs, que destaquen la profunditat de la naturalesa i la seva sublimitat. Les pinzellades espesses, expressionistes, directes i, en moltes ocasions, espontànies reflecteixen una obra que sembla extreta de les entranyes de l’artista. En la seva eterna cerca dels secrets de la naturalesa, Cesc Abad s’endinsa en els boscos del Pirineu català per trobar la seva essència. Les flors, les branques dels arbres, els insectes i l’herba més insignificant cobren vida i importància en els llenços, deixant tocs de llum de manera estratègica amb el fi d’aconseguir l’atenció de l’espectador. A tot aquest rerefons, Cesc Abad hi afegeix el resultat de la relació de l’home i la natura amb grans figures d’animals o figures humanes que posen la nota narrativa a l’obra com si es tractés d’un cronista d’històries. Tot es mostra en una mena de comunió entre les parts en què la figuració pren rellevància.

Bales polides i dolces

De nou apareix l’estreta relació entre home i natura, com si es tractés d’una tornada. De nou apareix la necessitat d’expressar el sentiment de l’artista vers la natura. De nou sorgeix la figura humana com a epicentre de les històries narrades a les seves obres. De nou, diferents missatges són disparats cap a l’espectador amb bales de plom plenes de sucre. El plom, per la força del missatge donat, i el sucre, per l’embolcall que narra les històries. Històries narrades amb colors agradables, nets, amb tècniques depurades que s’allunyen completament d’estils precedents, com ara l’art de postguerra, en què els materials emprats i els colors recordaven el dolor, el patiment, la resistència i, en moltes ocasions, l’aïllament. Amb la generació de plom i sucre, amb aquesta nova generació d’artistes formats en diferents disciplines, s’edulcora la necessitat d’establir una relació sincera amb el nostre món. Critiquen, però des de l’humor; reflexionen sobre la nostra societat, però des de la quotidianitat; expressen emocions, però des de la pròpia experiència. Sense complexos, sense pressió, combinant diferents disciplines plàstiques. Directes i punyents com una bala però dolços com el sucre. És el moment de donar pas a la nova generació d'artistes, una generació de plom i sucre i deixar-nos crivellar per bales polides, lluents, directes i dolces, especialment dolces.