El cinema de l’Escola de Barcelona

La dècada dels 60, va néixer el cinema de l'Escola de Barcelona, un moviment modern, diferent, de base experimental, intel·lectual i antifranquista.

El cinema europeu, als anys seixanta, va abandonar el cinema convencional per endinsar-se en l’avantguardisme. A Catalunya, va destacar el cinema de l'Escola de Barcelona, del qual de seguida parlarem. Primer, però, situem-nos a l'època. A França eren temps de la Nouvelle Vague; a Anglaterra, del Free Cinema, i als EUA, de l’escola de Nova York. En aquest context, l’empresari català i promotor cultural Oriol Regàs i Pagès (Barcelona 1936-2011), fundador de la discoteca Bocaccio i de locals com ara La Cova del Drac, Up&Down, Via Veneto i, a la Costa Brava, de les discoteques Maddox, Paladium i Revolution, va ser l’ànima de la Gauche Divine del nostre país (moviment d’artistes i intel·lectuals sorgit entorn a Bocaccio) i va impulsar un grup de gent per intentar fer un cinema modern, diferent, de base experimental, amb una forta càrrega intel·lectual i un to antifranquista que, sobretot, s’allunyés tant com fos possible del cinema que es feia a Madrid i a la resta de l’Estat, tant pel que fa a contingut com a la forma de producció, autofinançant-se o buscant recursos econòmics a través d’un sistema cooperatiu.

Els cineastes catalans més destacats del moviment

Amb aquests criteris sorgiria l’Escola de Barcelona, un terme que utilitzava sovint a la revista Fotogramas el productor Ricardo Muñoz Suay, un dels integrants del grup, per definir el moviment, que comptava amb Joaquim Jordà –considerat l’ideòleg de la colla–, Jacinto Esteva, Vicente Aranda, Carles Duran, José María Nunes, Ricard Bofill, Jordi Grau, Pere Portabella, Jaume Camino, Llorenç Soler, Gonzalo Suárez, Roman Gubern i Joan Amorós. També hi mantenien una intensa relació Serena Vergano, Romy, Teresa Gimpera –que en seria la musa–, Luis Ciges, Enrique Irazoqui, Leopoldo Pomés i altres.

Les pel·lícules cabdals dins el moviment

La pel·lícula cabdal d’aquest moviment va ser Dante no es únicamente severo (1967), de Joaquim Jordà i Jacinto Esteva. També són destacables Noche de vino tinto (1965-66) i Biotaxia (1967), de José María Nunes; Fata Morgana (1965), de Vicente Aranda; Cada vez que... (1967), de Carles Duran; Ditirambo (1967), de Gonzalo Suárez, o No compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1968), totes dues de Pere Portabella.

El cinema de l'Escola de Barcelona no va connectar amb el públic ni la crítica

Tot i les bones intencions del moviment, i que alguns dels realitzadors del grup han anat fent, per separat, obres de més o menys importància, l’anomenada Escola de Barcelona no va trobar el favor ni del públic ni de la crítica, que, amb algunes excepcions, el va veure com un foc d’encenalls pretensiós, molt esteticista i amb poc fonament. Un cinema molt intel·lectual i trencador que se situava en un vessant més esnob que no pas avantguardista i que va decaure quan a Espanya es va endurir la censura (1969-70), la qual cosa va comportar que les noves obres dels seus integrants coneguessin la clandestinitat i els circuits alternatius, fora del cinema reglat, fins i tot del que s’exhibia a les sales “d’art i assaig”. En els propers articles recordarem alguns dels seus integrants (Joaquim Jordà, José María Nunes) i, també, la trobada amb Jacinto Esteva, Francisco Rabal i Mijanou Bardot quan rodaven, per terres gironines, Después del diluvio (1968).