Joan Brossa i la poesia d’acció

Hi ha encara altres Brosses per descobrir, per reivindicar. Joan Brossa va desplegar un imaginari teatral i, sobretot, parateatral en tots els àmbits de la seva poesia: visual, objectual, literària i, òbviament, escènica. I ara ens convida a participar amb ell i la seva obra a través de l’exposició Joan Brossa i la poesia d’acció, el parateatre a la Fundació Joan Brossa. Un imaginari que descarta la narrativa i la lògica i s’endinsa en el món de la transformació, la sorpresa, l’encanteri i l’ocurrència. 

L’exposició i el llibre que formen part del projecte s’acosten a aquest altre Brossa: Fregoli i el carnaval de revolta; prestidigitadors, pallassos i trapezistes; titellaires, faquirs, mims i strippers; el cinema que no vol explicar cap argument reiterat i les ombres fetes amb les mans. Amb una clau que ho travessa tot: el fet performàtic. O aquella denominació que el poeta havia donat per bona: el teatre irregular; o el postteatre.

Què connecta el circ amb la màgia, amb el music-hall, amb l’striptease, amb una certa concepció del cinema, amb totes aquestes tècniques o disciplines escèniques? Dins de la poètica brossiana, allò que més l’atreia d’aquests espectacles és la seva antinarrativitat. O, almenys, la seva narrativitat encoberta. Tots aquests llenguatges no cerquen atrapar l’espectador en una cadena narrativa, ordenada i causal. Ben al contrari, aquests llenguatges es presenten com a manifestacions performatives i visuals que plantegen un moment espectacular o una successió –no narrativa– de moments espectaculars que, abans que res, busquen sorprendre i meravellar el públic.

Massa vegades l’obra proteica de Brossa, interdisciplinària com poques, és presa pels seus analistes a través de compartiments estancs: la crítica literària se centra en el poeta de la paraula escrita; la crítica d’art, en la seva visualitat; la crítica de teatre, en les seves aventures escèniques. Però cal agafar Brossa com un tot, buscar-ne les continuïtats i no dividir-lo en fragments isolats. No solament perquè per ell aquestes divisions no existien, sinó perquè la màxima legitimitat de la seva obra, més enllà de la voluntat del mateix autor, és aquesta uniformitat en tants camps de la creació contemporània.

Joan Brossa i la poesia d’acció, en directe: quan ningú parlava de performance, ell ja estava fent jocs de prestidigitació. O ombres amb les mans. I esdevenia un performer abans que els seus personatges comencessin a dir paraules. Potser és per això que demanava a l’espectador una posició activa, fora de l’ostracisme habitual que manifestem com a públic:

si judiqueu l’espectacle amb les vostres idees habituals, val més que us quedeu a casa.