Jaume Perarnau Llorens. Director del MNACTEC

Llicenciat en Història per la UAB, doctor en Història de la Tècnica per l’EHESS de París i diplomat en Estudis Avançats i Museologia de les Tècniques al Conservatori Nacional de les Arts i els Oficis de París, Jaume Perarnau és director des de fa deu anys del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, on des del 1994 ja havia exercit com a cap de l’àrea de conservació, documentació i estudis.

Professor universitari i periodista, Jaume Perarnau ha comissariat diversos projectes museològics i és membre de diversos comitès científics internacionals. El museu que dirigeix és fruit del bagatge que l’aplicació industrial del coneixement i la innovació científica i tècnica ha desenvolupat a Catalunya al llarg dels segles. El museu, que l’any vinent farà 40 anys, tot i que la Generalitat republicana ja l’havia previst el 1937, és de referència internacional per la seva especificitat i la manera innovadora i descentralitzada d’implementar-se al territori.

Quina és aquesta singularitat?

Els grans museus de ciència i tècnica que hi ha a Europa són enormes, magnífics, i tenen tots els sectors de la industrialització explicats al mateix espai. Aquí el que fem és explicar el patrimoni industrial amb objectes però també amb els edificis on s’utilitzaven o es construïen aquests objectes. Expliquem tots els àmbits de la indus- trialització amb una seu central, que és a Terrassa i que té una mica de tot, i després un conjunt de 27 museus al territori que sí que tenen especialització: el paper a Capellades, el suro a Palafrugell, una farinera a Castelló d’Empúries, les centrals elèctriques al Pirineu, els ferrocarrils a Móra la Nova i a Vilanova i la Geltrú, la ceràmica a la Bisbal d’Empordà... Aquesta és la nostra singularitat.

Els edificis també són museu.

A Terrassa podem explicar el que és una central elèctrica i tenir una turbina, però no funcionarà; en canvi a Capdella veus el saltant d’aigua i entens com es pro- dueix l’electricitat al Pirineu.

És innovador però complex.

La part conceptual és aquesta i s’entén, però després hi ha la part organitzativa i administrativa. Cadascun dels museus té la seva pròpia organització i la seva adscripció als ajuntaments. Hi ha museus petits i grans, alguns obren només a la primavera i a l’estiu, altres ho fan tot l’any, i això és una complicació pel que fa a personal, a capacitat pressupostària i a logística.

Aquesta complexitat reclama més finançament?

El finançament sempre ens sembla insuficient, però la veritat és que en els últims temps el Departament de Cultura l’ha incrementat. El que ens manca són mans per tirar endavant la quantitat de projectes que tenim previstos.

I com respon la ciutadania?

Hi ha un gran retorn. Les xifres així ens ho diuen. A més de comptar visitants, calculem l’impacte econòmic i social, que és molt alt. Això ens porta a fer projectes i activitats fora de les parets del museu. Els objectes que tenim i que mostrem estan pensats i fabricats no solament per contemplar-se com una obra d’art, sinó per fer-los funcionar. I això ens permet arribar amb més facilitat a la societat, perquè tothom es pot sentir identificat amb objectes que ha fet servir: cotxes, electrodomèstics, ordinadors...

Com es valora l’impacte social i econòmic?

El retorn econòmic ens permet valorar quina és la incidència que té en el PIB del municipi cada euro públic invertit. L’impacte econòmic són les empreses que hi treballen: manteniment, cost de l’inventari d’objectes, restauració, vigilància... En un poble de mil habitants, quedaríeu sorpresos. Potser és l’activitat econòmica més important d’aquell municipi.

I el tema social: quantes entitats de Terrassa han utilitzat l’espai del museu per fer-hi activitats?, quantes gratuïtats s’han donat a entitats del tercer sector?

Expliqui’m nous projectes.

El museu-bus. Permetria portar el coneixement tècnic a pobles petits. Un altre projecte és emetre per un canal propi. A Terrassa tenim un estudi en directe de Catalunya Ràdio i un plató televisiu.

Com a director, està satisfet?

Pràcticament hem recuperat el nivell d’abans de la pandèmia. Sempre penses que podries fer més i no cal ser conformistes, però tenim dret a estar orgullosos.

Per què és tan complex el museu?

Toquem molts temes, des de turbines i arts gràfiques fins a computació electrònica. D’energia a ciència, de medicina a sectors productius. La feina no s’acaba mai. Els avenços tècnics i científics no s’aturen. Al museu hi ha des d’avions, locomotores de tren i camions fins a objectes microscòpics. Tenim inventariats prop de 25.000 objectes.

I les exposicions?

En tenim de permanents, com per exemple la de la indústria tèxtil de la llana. Després, les de llarga durada: energia, la història de la informàtica i dels ordinadors, la química. I n’hi ha d’altres que canviem cada any i mig, com els espais d’arts, exposicions vinculades a les arts creatives que tenen a veure també amb els avenços científics i tècnics. Tenim una rèplica a escala, única al món, de l’estació espacial Mir soviètica, feta com a escenari de filmació de cinema. O el Fet a Catalunya, en què expliquem els avenços tècnics a partir d’empreses centenàries catalanes: per exemple, l’evolució dels medicaments, des de les trementinaires, les remeieres i els apotecaris fins a la indústria farmacèutica.

Quin objecte dels 25.000 destacaria?

Acabem d’adquirir un Hispano Suiza, una peça magnífica. I m’agradaria tenir una de les primeres màquines d’escriure, que n’hi ha dotze o tretze al món, una de les quals, a Figueres. O la primera màquina dels Lumière, projector i reproductor a la vegada; en tenim una, però incompleta.