banner-BonArt

Erakusketak

"Fer créixer plantes en l’obscuritat" al Bòlit

\
bonart girona - 06/07/23

El Bòlit. Centre d'Art Contempporani presenta, fins el 8 d'octubre, Fer créixer plantes en l’obscuritat, mostra comissariada per Ingrid Guardiola i que parteix d’una ficció especulativa a partir d’una simple pregunta: com es pot generar vida en un entorn sense llum, sense energia?.

Fer créixer plantes en l’obscuritat aplega obres d’Azahara Cerezo, Xiana do Teixeiro, Emilio Fonseca, Joana Moll, Núria Nia, Playmodes, Manel Quintana i Stéphanie Roland. L'exposició parteix del context d’una modernitat crítica, aquella que té en compte la humanitat i les vides no humanes des de la seva interdependència, i es pregunta sobre com cartografiar les infraestructures que sostenen una part de la nostra tecnologia i com entendre la seva implicació material i causal en el relat de la biodiversitat.

El planeta Terra es troba davant del conflicte d’una pobresa energètica cíclica que s’ha cronificat. És una pobresa en l’àmbit de gestió, explotació i comercialització de recursos (combustibles fòssils, aigua, gas, minerals, energia solar...), però també personal: no tenim energia —física, mental, emocional— per fer gaire res més del que ja fem. L’excés de demanda energètica d’un sistema basat en la producció de creixement il·limitat té els dies comptats. El burn out individual i planetari és un fet.En aquest context, l’exposició Fer créixer plantes en l’obscuritat proposa reflexionar sobre la nostra relació amb la tecnologia i l’energia, però allunyant-se de la perspectiva acceleracionista, solucionista o catastrofista.

La liberalització del mercat energètic a finals dels noranta i principis del nou segle, l’acumulació de riquesa en les “zones de sacrificis” (guerres, zones nuclears, parcs eòlics...) i l’extrema dependència de dispositius tecnològics de permanent consum energètic, han fet que l’energia sigui un dels grans reptes del segle XXI. Si en el segle XX pagàvem els consums per no saber (domiciliàvem el rebut per prémer un botó i que tot funcionés), ara toca saber per assumir una responsabilitat individual, però sobretot col·lectiva i industrial; i també per plantejar solucions immediates i a llarg termini a aquesta relació tòxica.

Es tracta d’observar, analitzar i recrear aquestes tecnologies perquè, tal com ja apuntava Bruno Latour, "mai vam ser moderns del tot si aquesta modernitat implicava l’ecocidi". Latour, mort fa uns mesos, és una figura pionera del decreixement i la consciència medi-ambiental, que va fomentar el diàleg entre la ciència i les humanitats, amb un treball a partir de la noció d’ “ecosistema” (clau per entendre l’actual projecte del Bòlit).

Pel que fa a la tria d’artistes hi ha una combinació entre artistes locals, autonòmics i internacionals. Quatre de les obres que s’exposen són de nova creació (Playmodes, Walkie Talkie Films, Azahara Cerezo i Manel Quintana), però també acull tres produccions ja fetes entre 2022 i 2023, una d’elles a Le Fresnoy (Stéphanie Roland), una altra de The Photographer’s Gallery de Londres (Joana Moll) i una altra de Cultural Rizoma de Celrà (Núria Nia).

Les obres estan dividides en dos espais titulats “L’aparatosa màquina del món” (Bòlit- LaRambla) i “Orientar-se amb Llum judiciosa” (Bòlit_PouRodó), dos versos del poema Primer sueño de Sor Juana Inés de la Cruz que té influències d’Athanasius Kircher, un dels pares de la llanterna màgica, matemàtic i astrònom. Ambdós espais estan il·luminats per un ecosistema de llum de baix consum i dinàmic (la llum de la sala “respira”) ideat per Manel Quintana (Barcelona, 1975. Viu i treballa a Olot) que vol dotar d’energia més sostenible l’espai expositiu i parteix de la possibilitat d’invertir la disposició normal de la il·luminació per fer-nos conscients de la variabilitat de la llum, la incidència que té en la percepció i creació de l’espai que transitem.

Al Bòlit_LaRambla hi trobem 4004 de Joana Moll (Barcelona, 1982), una vídeo instal·lació que reflexiona sobre la possible correlació entre la ubiqüitat dels microprocessadors, l’augment de la seva potència computacional i l’acceleració de la pèrdua de biodiversitat. Segons un estudi, des dels anys setanta, que és quan es va dissenyar el primer microprocessador comercial de la història, l’Intel 4004, la humanitat ha exterminat el 50 % de les espècies del planeta. Les terres rares són elements estratègics en la indústria electrònica i el desenvolupament de les tecnologies perquè són presents en els circuits i components de dispositius i aparells electrònics, entre d’altres. En la seva fase de tractament les terres rares necessiten àcids i bases químiques i és quan apareix la contaminació.

A la instal·lació Des de la latència d’Azahara Cerezo (Celrà, 1988) una veu llegeix un suposat informe d’impacte ambiental que es basa en altres informes reals d’explotacions de recursos. Després del confinament, el col·lectiu gironí Playmodes (La Pera) va voler vincular la tecnologia amb el món físic, sortir dels mons estrictament virtuals i van començar una sèrie d’investigacions que els acosten a pioners dels segles XVI-XVII.

Al Bòlit_PouRodó presenten Fer créixer plantes en l’obscuritat #1 on usen la llum solar per fer créixer plantes en un context d’obscuritat per mitjà d’una metodologia antiga i sostenible a través d’un heliòstat, un conjunt de miralls amb un sistema de seguiment de la trajectòria del sol. En una segona acció, ASTRES, elaboraran un mapping estel·lar a l’Observatori Batet d’Olot. Aquests artilugis s’han desenvolupat amb la UPC. El vídeo Sea tu brillo en la noche dels gallecs Wakie Talkie Films, format per Xiana do Teixeiro (Lugo, 1982) i Emilio Fonseca (Ourense, 1978), explora com la nostra mirada sobre el món viu pot canviar les nostres relacions amb el planeta a través d’una proposta de contemplació nocturna.

Entre civilització humana i naturalesa en resistència, la tecnologia possibilita i modifica les nostres relacions amb l’entorn. La peça ens convida a descobrir(nos) en relació amb l’altre com a subjecte sensible (que sent), habitant del refugi de la nit en un ecosistema empobrit. Stéphanie Roland (Bèlgica, 1984) al documental experimental Le cercle vide retrata un objecte espacial (ferralla) i la seva caiguda a la foscor d’un cementiri espacial i combinant imatges d’enregistrament en directe dels esdeveniments i imatges de ficció, ens condueix als límits del visible. Un assaig amb referents tant de l’astronomia com de la poesia homèrica, que indaga en el potencial exploratori de la imatge i recupera el que segurament sigui l’únic lloc del planteta i de l’estratosfera on és impossible capturar imatges o sons: el Punt Nemo. L’assaig audiovisual de Núria Nia (Palau Solità i Plegamans, 1986) recorre l’experiència humana de recrear la imatge de la natura: des de la pròpia imatge mental fins a la imatge observacional o científica amb un punt clau de partida: orientar-se en la foscor més absoluta, que dóna títol a la peça. En aquesta foscor ficcionada apareix el fantasma de l’imminent col·lapse ambiental i social per al que visions científiques, eines tecnològiques i intel·ligències artificials semblen tenir la resposta i, malgrat això, aquesta acumulació crea, finalment, una desorientació major davant la pèrdua de perspectiva futura.

La-Galeria-201602-recursEude, generic

Interesatuko
zaizu
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88