El Museu Picasso Barcelona presenta per primera vegada una exposició de l'artista contemporània Hélène Delprat, sota el títol de El souvenir de les batalles perdudes. La mostra, que s'obre al públic oficialment el divendres 9 de juny es podrà visitar gratuïtament fins al 24 de setembre de 2023 a les sales expositives de la planta baixa. El Museu continua així la seva voluntat d'oferir una proposta expositiva que basculi entre l'obra i el llegat de Pablo Picasso i exposicions antològiques d'artistes contemporànies com Carmen Calvo i Hélène Delprat. Avui el Museu ha fet la roda de premsa de presentació amb l'artista, Hélène Delprat, i el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon.
Artista multidisciplinària i inclassificable, acaba de rebre el premi de la Fundació Simone i Cino Del Luca a proposta de l’Acadèmia de Belles Arts Francesa per la seva trajectòria artística. Hélène Delprat té molt present qüestions d’identitat i memòria en les seves obres, que prenen forma de pintura, escultura, instal·lació i fotografia. En elles crea tot un imaginari personal i alhora combatiu que es desplega no només a través de les seves pintures i els seus objectes, sinó sobretot amb els títols de cada peça, que són l'eix central de l'obra: "Els meus títols no descriuen mai el que es veu, sinó que surgeixen més aviat de l'inconscient". La seva cura alhora de triar les paraules rau en la necessitat de situar l'espectador en un context donant-li coneixement, que es culmina amb el registre artístic i plàstic. La seva proposta, doncs, és principalment textual i precedeix les decisions plàstiques de Delprat: "Sóc una conservadora del museu dels títols", ha anunciat avui durant la roda de premsa.
El souvenir de les batalles perdudes és el títol d'una de les seves obres, és el de l'exposició que acull el Museu Picasso i també encapsula una part fonamental de la seva filosofia, que és la lluita constant, dia a dia, de l'ésser humà per mantenir-se digne, lliure i fidel a les seves voluntats: "Exposar al Museu Picasso ha estat una certa batalla per no doblegar-me davant de l'obra de Picasso, el més gran artista del segle XX". Picasso és per Hélène un motor estimulant de lluita i és també el seu enemic artístic. A la roda de premsa, Hélène Delprat ha manifestat que és "una artista gelosa de Picasso".
Dues sales expositives: La guerra i la batalla
L'exposició Hélène Delprat. El souvenir de les batalles perdudes està distribuïda en les dues sales de la planta baixa del Museu Picasso i compta amb 21 peces, juntament amb un mural fet de retalls i dibuixos creat in situ. Consta de pintures de gran format, videoart i objectes de diferents mides i materials.
La primera de les sales (Sala Meca) que composen la mostra d'Hélène Delprat gira entorn del seu concepte de la guerra: "Nascuda al nord de França, a la Picardia, he vist molts cementiris militars. He recorregut sovint aquestes grans extensions de creus blanques, aquests camps de morts en combat que sempre em trasbalsen". És gràcies a la invitació que va rebre per part del Museu Picasso, que Hélène Delprat s'adona que la guerra és un tema recurrent en tota la seva producció artística. El vídeoart Morir a Madrid n'és la peça principal i a partir d'aquí, i agafant la guerra civil espanyola com a exemple, l'artista desenvolupa i examina els agents, les víctimes i les conseqüències del conflicte bèlic. Una de les seves obsessions paleses és la de la reivindicació dels reporters de guerra com aquells veritables guerrers de la veritat i és per això que s'aferra a figures com la periodista, escriptora, intèrpret i militant antifeixista catalana Marina Ginestà o l'actriu, productora i directora francesa, Nicole Stéphane, que va produir el documental homòleg a la peça audiovisual de Hélène Delprat. És la memòria i el testimoni de Nicole Stéphane que inspira l'artista a reflexionar sobre les batalles. Ara bé, Hélène Delprat juga amb les informacions documentals i hi inclou referències lúdiques com són personatges fantàstics extrets d'històries per a nens: El llop ferotge (Le grand méchant Loup), les banderes, les armadures o les espases: "Encara que en el meu cas no s’endevini gaire, la Història és present en la meva obra". Aquest contrast es pot apreciar al llarg de tota la seva obra, on la gravetats dels esdeveniments es conjuga amb la lleugeresa de les seves figures divertides i els seus smileys. Es concreta, per exemple amb la pintura de gran format titulada Et massacraré.
És en la segona sala de l'exposició (Sala Mauri) on Hélène Delpratre produeix elements purament bèl·lics fent ús de la ceràmica i la pintura d'or (espases, reliquies, trofeus, escultures, monuments...) i els separa del seu significat simbòlic i se centra només en l'objecte. De sobte deixen de ser transcendents en aquesta instal·lació titulada Conversa amb una taula que ocupa tot el centre de la sala. Les pintures murals d'aquesta sala també funcionen d'aquesta manera: a partir d'un esdeveniment bèl·lic que ella introdueix a través del títol (La batalla de San Romano Camuflada o No m'agrada gaire Guernica) i amb aquest rerefons pinta la tristesa dels fets amb tocs d'humor: "No sento predilecció pel drama però m'agrada donar voltes sobre la gravetat de les coses". Segons Hélène Delprat, la guerra és un esdeveniment tan flagrant que és l'únic que "ens ha de fer aturar i implicar-nos". És així com aporta lleugeresa a la seva feina com a artista i com renuncia a l'aspecte sanador de l'art.