Valeria Navarro, responsable de l'Arxiu Navarro Vives

Durant anys Valeria Navarro ha treballat de manera incansable amb un únic objectiu: donar visibilitat a la trajectòria del pintor Josep Navarro Vives. Amb la tenacitat i l’acurada exigència pel respecte a la feina i l'obra de tota una vida, la del seu pare, Valeria Navarro ha posat en marxa l'Arxiu Josep Navarro Vives. El projecte, que parteix de la iniciativa privada, no només està orientat a la recuperació, documentació, catalogació i conservació de la producció artística del pintor Josep Navarro Vives, sinó que treballa per a la difusió dels seus resultats entre la comunitat artística amb l'objectiu de fer valdre l'obra de Navarro, i rescatar una generació d'artistes catalans que, durant la segona meitat del segle XX, van quedar eclipsats per les grans figures de l’informalisme català. La figura de Josep Navarro és, podríem dir, la clau de volta de les múltiples històries encara per descobrir de l’art català i que ens obliga a mirar de prop altres autors que van passar inadvertits en la elaboració dels grans relats però que tanquen, en si mateixos, la microhistòria d'una època, allò que va passar desapercebut i que, sens dubte,  ens ha d'ajudar a completar el relat d'un panorama artístic que es revela més ric i complex quant més àmplia i variada n'és la seva representació.

Com i quan sorgeix l’Arxiu Navarro Vives, quina inquietud va motivar la posada en marxa d'aquest projecte?

El 2010 em vaig adonar de la necessitat d'elaborar un catàleg raonat de l'obra de Josep Navarro Vives com a instrument bàsic que em permetés dur a terme altres projectes que tenia en marxa com a estudis acadèmics, exposicions, catàlegs, etc. La idea de generar una estructura, aleshores encara sense definir, que reunís l'obra de Navarro Vives anirà prenent forma i, de manera natural, sorgeix el projecte de crear l'Arxiu Josep Navarro Vives, que és el punt de trobada de totes aquestes iniciatives existents i futures. El vaig anomenar "Arxiu" per reflectir, per una banda, la dimensió no comercial del meu enfocament i, de l'altra, la seva lògica fundacional que no és altra que la de compartir tot el relacionat al voltant de la trajectòria de Navarro. La primera actuació concreta d'aquest plantejament va ser la creació del lloc web www.archivenv.org. A partir d'aquí, hem continuat treballant de manera incansable durant els darrers gairebé deu anys amb la finalitat de reunir una important base documental que fos d'interès i utilitat per a investigadors, estudiants, crítics o públic en general, interessats a descobrir la feina de l'artista. Entenc l'arxiu com un lloc obert on conflueix tot allò relacionat amb la creació, la vida i el context creatiu i artístic de Navarro. Alhora, l'arxiu està pensat perquè sigui un espai obert a tots aquells que vulguin saber més sobre l'obra del meu pare. La nostra motivació principal és no només recollir i compilar el llegat de Josep Navarro Vives, sinó generar un espai on contextualitzar el seu treball i que aquest espai serveixi també, en la mesura que sigui possible, per a una relectura d'una època i de tota una generació d'artistes, potser menys estudiats, però que, tanmateix, han estat fonamentals per al desenvolupament de l'art català de mitjan segle XX.

La posada en marxa d'un projecte d'aquesta envergadura suposa la mobilització d'un nombre important de recursos personals, materials, a més de la inversió de temps i l'aposta emocional que comporta tota revisió d'un passat, tan proper com és l'obra del pare. Quins reptes s'han trobat durant aquests anys?

És un desafiament que requereix una dedicació important. De fet, és la feina de tota una vida, ja que el projecte creix a mesura que avança. El punt de partida va ser la meva convicció que valia la pena saber-ne més sobre l'obra de Navarro. Com a filla de l'artista, la meva certesa es basa en un coneixement íntim i únic de tota la producció. Aquest avantatge, però, s'havia de compensar, distanciant-me de l'obra i de l'artista, per continuar sent, alhora, objectiva i conscient dels seus límits. Al principi va ser un esforç solitari que va suposar moltes hores de dedicació i feina. Durant anys vaig recopilar milers de fotografies, proves de catàlegs, correspondència personal, certificats d'autenticitat, etc. que ara mateix componen un registre ordenat i catalogat de gairebé 2000 obres que creix dia rere dia. A més, els darrers mesos hem realitzat la digitalització de catàlegs, fotografies, retallades de premsa, entre una altra moltíssima documentació, que van des dels anys 50 fins a l'actualitat. Amb el temps, però, he descobert que els meus esforços s'han vist recompensats per trobades estimulants amb comissaris, galeristes o col·leccionistes, que han confirmat el valor del meu projecte i l'interès per l'obra de Navarro.

La compilació suposa també un important exercici de revisió. Què heu descobert en aquest procés de l'obra de Josep Navarro Vives?

És un procés en què un ha d'anar estirant el fil per localitzar el màxim d'obres possibles. El repte és recompondre la producció duta a terme durant tota la trajectòria de l'artista; en aquest cas parlem de setanta anys de creació. Cal seguir la traça d'un quadre des del punt de partida fins als nostres dies. Això és un autèntic desafiament. A més, no hem d'oblidar que, en el cas de Navarro, hi ha un factor interessant, però que complica el seguiment i aquest és que, a causa de la seva àmplia trajectòria internacional d'exposicions a diversos països i ciutats d'Europa, EUA i Llatinoamèrica, la cerca es fa a escala mundial. En aquest projecte he descobert dues coses fonamentals per entendre la feina que fem a l'arxiu i que són la inquietud que ens motiva. D'una banda, la compilació i la digitalització bibliogràfica i d'obra plàstica ens permet reconstruir l'escena artística de Catalunya. D'aquesta manera, fem valdre l'obra de Navarro i la seva repercussió al circuit expositiu de l'època, sense perdre mai de vista la importància que aquesta documentació també té per entendre les relacions i implicacions amb tota una generació d'artistes en un moment històric i polític determinat. D'altra banda, creiem que és important difondre i donar visibilitat a la trajectòria de Navarro, com la d'altres artistes tantíssims, que completen el relat de la història de l'art del nostre país. En aquest sentit, l'Arxiu Josep Navarro és la nostra aposta i és obert a tothom que ho necessiti.

Pel seu bagatge professional, quines diferències troba en l'àmbit local estatal davant del tractament de llegats/arxius d'altres artistes gestionats en el context anglosaxó o francòfon?

Sí que és cert que per la meva experiència professional he estat en contacte amb altres maneres de gestió artística i patrimonial. Vaig estudiar Història de l'Art a Barcelona i Bordeus. Vaig assistir a cursos a "l'Ecole du Louvre" i vaig treballar diversos anys a París, a la casa de subhastes Tajan. Després vaig estar onze anys a Venècia, a la Galeria d'Art Contini. A França vaig poder apreciar el gran valor que el país concedeix al seu patrimoni cultural. I no només als monuments, sinó als historiadors, pintors, galeristes, etc. Un exemple que em ve al cap és l'activitat de l'Institut National d'Histoire de l'Art. També em va impressionar el nivell dels professionals del món de l'art. Jo vaig arribar a París sola "amb la meva maleta", i França em va donar una oportunitat professional basada en les meves capacitats, no en nom meu o contactes. Me'n vaig anar perquè a Espanya no vaig tenir oportunitats per trobar una feina. A través del meu marit, vaig descobrir el món nord-americà que em va obrir els ulls a una manera de treballar que continuava sent diferent de la que havia experimentat a Europa: un enfocament molt pragmàtic i meritocràtic. En particular, vaig descobrir la força que et dona la positivitat nord-americana, creure que "the sky is the limit" si treballes de valent. Aquest esperit de "vingui, prova, no passa res i si no funciona sempre hi ha noves idees". Aquest esperit va ser revelador per alliberar l'energia de la motivació i tenir ganes d'assumir reptes sense por. És un gran contrast amb l'esperit una mica derrotista en què, de vegades, sembla que cau a Europa.

Podríem dir que Josep Navarro Vives forma part d'una generació d'artistes catalans potser no prou reconeguts en l'àmbit nacional, però que, tot i això, va tenir una projecció internacional molt destacada. Un buit i una manca de reconeixement cap a una generació que des de museus com el MACBA o el MNAC s'està intentant revertir a les programacions recents. Creieu que ha arribat el moment d'una veritable revisió de la història de l'art català?

Comparteixo aquesta opinió i és una de les meves principals motivacions. De fet, hi ha tota una sèrie de pintors espanyols de postguerra, entre ells Navarro, que van passar força desapercebuts per la crítica d'art de la seva època i de la seva generació. El fet que el Museu Nacional de Catalunya (MNAC) hagi inclòs recentment tres obres de Navarro a la seva col·lecció i al seu llibre, "Segons Avantguardes" d'Àlex Mitrani, és un signe encoratjador per a aquest redescobriment. Aquest interès que sorgeix per voler saber i mirar que s'estava fent més enllà de l'informalisme, també representa un potencial de recerca important per als joves i les noves generacions d'investigadors i historiadors de l'art. Sí, crec que ha arribat el moment de replantejar-se i redescobrir els artistes que van jugar un paper valuós en la història de l'art català i d'Espanya.

El mes d'abril va morir Josep Navarro i es van multiplicar les mostres d'afecte i reconeixement a la feina i a la trajectòria de tota una vida. Moltes advocaven i reclamaven l'atenció a una generació d'artistes, de la qual Navarro en formava part, que van contribuir de manera decisiva a l'art català, però que van gaudir de menys visibilitat. En aquesta reivindicació, i davant d'aquesta nova etapa que s'obre, quin paper vol jugar l'Arxiu Josep Navarro Vives?

En aquells moments tan difícils, em va cridar l'atenció que les mostres d'afecte i reconeixement que vaig rebre ressaltaven la paraula "crear" i feien referències contínues que Navarro "no va deixar de crear". Les innombrables mostres d'afecte sempre feien referència a la inesgotable "creativitat" de Navarro. La generació d'artistes de què el meu pare va formar part va patir, durant molt de temps, una manca de visibilitat i de reconeixement que, sens dubte, mereixien. Personalment, m'agradaria treballar per contribuir a aquest redescobriment, més concretament en el cas de l'obra de Navarro, però, per què no, somiem una mica, contribuir a ser el catalitzador d'un moviment més ampli, mostrant el potencial que hi ha en aquesta generació de pintors a altres historiadors de l'art, crítics, galeristes i institucions culturals. Animar-los i motivar-los a tots ells, a fer el pas perquè s'interessin a estudiar l'obra de Navarro i establir noves mirades que aprofundeixin i aportin complexitats a una de les etapes de més creativitat nacional. La història de l'art és una cosa viva que evoluciona constantment. És un diàleg constant. Mentrestant, continuo centrant-me en el meu treball de camp, continuant amb el catàleg raonat i la recopilació de fitxers.