Quan comences a llegir el text d’un catàleg i et trobes amb la qüestió que planteja Albert Mercadé sobre si té sentit parlar ara d’abstracció, et predisposes a mirar les obres amb la ment oberta a tota classe d’interrogants.
Les obres de Gorka Piñol poden semblar de fàcil lectura, però a mesura que hi vas entrant et sents atrapat per les seves xarxes, per les seves repeticions,per tot un entramat del qual desconeixes les regles però que no saps per quina raó et resulta familiar.
El primer impuls serà, possiblement, intentar descobrir la seva llei, però aviat t’adones que aquestes trames espesses voregen l’estreta línia que separa l’ordre del caos, i et deixes atrapar per elles sense pretendre captar-les.
I aleshores descobreixes el motiu pel qual et resulten familiars: el nostre món no és ple d’entramats? La repetició no és una de les constants de la nostra quotidianitat? Aquest caminar entre l’ordre i el caos no és una de les nostres vivències més conegudes?
Els textos del mateix artista et connecten directament amb aquesta quotidianitat: la trama de les pixades nocturnes, el caos després d’un sopar d’amics, la importància de l’acudit com a reflex de la relativitat d’allò que tendim a solemnitzar i que queda com un petit homenatge a l’Eugenio (company de llargues hores de l’artista) en el títol de l’exposició.
De cop t’adones que les obres, a banda del diàleg estètic que et provoquen, t’ajuden a definir una mica millor un entorn on les capes se superposen més que mai, on la repetició és una constant per l’abundància d’informació i de mica en mica vas entrant en el món de l’artista perquè saps que, com ell, també necessites posar una mica d’ordre en el caos.
Les obres de Gorka Piñol neixen d’una tècnica elaborada, de capes i capes que se superposen i que només a còpia d’anar fent sortir a la superfície allò que queda a sota poden configurar-se a partir d’unes pautes determinades que poden ser numèriques, alfabètiques... però sempre amb un ordre establert.
L’exposició s’inicia amb tres obres que responen a moments determinats de la seva trajectòria i amb les quals es recull aquesta evolució lenta i treballada que li ha permès ser cada cop més lliure en la seva execució i anar endinsant-se en la recerca de noves experiències com un degradat, una forma concreta, la utilització de colors no habituals.
Una vintena de pintures que ens ajuden a endinsar-nos en un món on només a través de la contemplació detallada t’adones que les estructures lineals mostren formes com el cercle que emergeix al mig dels entramats.
I per completar l’itinerari, un impacte: una gran escultura que recull tot allò que ha estat necessari per crear la pintura. Cintes blanques amb les marques dels colors utilitzats després de viure tot el procés de creació i que amb contundència ens fan sentir l’impacte de la rotunditat de tot allò treballat.
Interesatuko
zaizu
...
