La coincidència d’aquest tema amb la participació catalana a la Biennal de Venècia de l’any 2023 no és cap improvisació. És cert que aquesta Biennal, autèntic aparador mundial de la situació de l’arquitectura i de l’urbanisme en el món digital i global d’avui, ha complert amb bona nota la seva funció. La triennal de Milà també la va complir quan l’any 1994 el professor Paul Ricoeur va publicar un article sobre arquitectura que ha fet la volta al món. El tema proposat a Venècia aquest any sobre els escenaris del futur ja té una resposta molt interessant i, com sempre, polèmica, perquè d’això es tracta: d’obrir el tema amb debats d’interès mundial.
Si les biennals fan bé la seva feina, potser els que no la fan tan bé, amb relació al diàleg entre arquitectura i societat, són els governs i les forces polítiques. Argumentar això en una pàgina de text és una tasca impossible, però ho intentaré de forma molt, molt, sintetitzada.
Reptes per a l’èxit del diàleg
Per què costa tant un diàleg socialment útil sobre arquitectura i societat? Una primera resposta és perquè no tenim les lleis preparades per fer-lo útil. L’article que acabo d’esmentar de Paul Ricoeur ho deia ben clar: els projectes i els plans dels arquitectes i urbanistes han d’estar fonamentats en el dia a dia dels usuaris de cada lloc que es pretén canviar. Perquè això sigui possible, cal el diàleg entre els diferents estaments i això, per exemple, exigeix una clara llei d’incompatibilitat entre estaments i persones que suporti una confiança mútua.
Si els responsables polítics de donar els permisos de construcció tenen relacions amb el responsable del projecte o amb els responsables de la construcció de l’edifici o de la ciutat, això no té bona pinta i el diàleg no pot funcionar bé. Si els usuaris i propietaris d’un projecte sospiten que el projecte es modifica per lligams entre els responsables dels projectes i el poder polític, això tampoc sembla correcte. Finalment, si els informes sobre l’impacte i la idoneïtat dels projectes i plans estan fets pels mateixos experts que treballen per a l’organisme que dona els permisos, o per a amics, socis o coneguts d’aquests, això no pot funcionar bé.
Revisar els beneficis
És evident que aquesta dificultat del diàleg entre arquitectura i societat té un fort component econòmic i polític. Sempre ha estat així, i per això els que feien la constitució en l’època clàssica de la ciutat d’Atenes se n’anaven tres anys de viatge per no tenir incompatibilitats de cap mena i quan tornaven, si calia, es canviava la constitució a la vista de la pràctica. Per això és ben conegut que el tant per cent dels salaris individuals o familiars que finança on es viu per disposar d’un habitatge digne, és un bon indicador. I és una promesa que està en les constitucions de les ciutats però que poques vegades es complimenta. Si aquest tant per cent és superior a 30, vol dir que hi ha abús en la distribució de beneficis amb relació a les persones afectades.
La covid ha augmentat l’interès per aquesta relació, esperem que a fi de bé. Diverses revistes de Sud-amèrica, a l’Argentina i a Xile, i d’altres a Franca, han engegat números monogràfics –com ha fet la revista Bonart a Catalunya–, i això és un bon senyal d’un interès mundial. Però fins que l’interès arribi a les noves lleis que he dit que són necessàries, potser haurem d’esperar molts anys.
“On és el foc?”
El que vull dir és que el diàleg entre arquitectura i societat necessita un alt nivell de democràcia perquè sigui efectiu; si no, amb tota la bona voluntat del món, el resultat és una incomunicació creixent i un munt de malentesos, com en el sempre difícil problema dels habitatges “subvencionats”, de trista memòria.
És obvi que l’educació és aquí fonamental. I no puc evitar de fer referència al tema de l’educació de l’arquitectura des de la infància, i res millor que poder relatar una experiència amb el meu net de 28 mesos. Un dia, molt seriós, i mirant-me als ulls, em va preguntar: “On és el foc?” I hores després em va dir: “La televisió és a tot arreu.” Quasi no parla, però per començar no està gens malament. És clar que aquestes paraules es referien a la meva intenció d’ensenyar-li a encendre foc, sempre perillós, i al fet que la família no vol que estigui tot el dia pendent de la televisió, com ell desitja. On és el foc, de veritat, no ho sap ningú, i que la televisió cada vegada és a més llocs és per voluntat nostra. Però aquesta situació espacial tan asimètrica preocupa el meu net. Esperem que no perdi mai la curiositat i, així, potser podrà saber on és el foc més enllà de l’origen ignot de l’univers, allà on l’anomenada intel·ligència artificial ens vol conduir. Ahir, un robot, a La Vanguardia, va contestar a la pregunta de qui era dient que era “un home”. Va ser una resposta equivocada, perquè era una màquina. El meu net no estaria d’acord amb la resposta.
Laboratory of the future. Cortesia de la Biennal de Venècia. ©Fred Swart.