L’atzar ha volgut que cada vint anys Claudi Casanovas exposi al Museu de la Garrotxa. Màter és el resultat de la feina feta per l’artista durant els últims tres anys. Escultures que, protegides de la intempèrie i acollides en la penombra de la sala 2 del museu, s’emmirallen en els gravats que evidencien la persistència de la memòria. A l’exterior, tres escultures tel·lúriques de la sèrie anterior El jardí de la lluna plena. La videoprojecció de la cineasta i ceramista xinesa Ayu Tan complementa l’exposició amb la interpretació subjectiva de l’obra de Claudi Casanovas.
Inspirat en la visionària Angela Volpini i en la Venus de Willendorf, se submergeix en la recerca de l’origen, de l’embrió. En allò que ens fa ser únics, en la singularitat i l’essència, en la persistència del nucli immodificable. El creixement embrionari de la peça fèrtil, l’esfera del cosmos en cinc escultures en expansió, extravertides, efervescents que, apropiant-se de la llum, es transformen amb el foc i, alhora, l’anhel de l’artista en la recerca de la peça permanentment incandescent com una aparició de Volpini.
La necessitat d’acostar-se a la lluminositat de Volpini trenca esquemes en un procés creatiu que Claudi Casanovas mai havia experimentat. Abocat a la recerca de la transparència utilitza el blanc, no per afegir, sinó per esborrar.
Màter són escultures formades d’esferes amb entitat individual que, malgrat la transformació, són un món en si mateixes. Com la persona que es transforma sense modificar el valor intrínsec que la determina com a ésser únic i singular.
Un espai compartit amb cinc gravats a l’aiguafort que prenen les escultures com a model. Creació d’anada i tornada amb la necessitat de testimoniar el que va ser. El record, l’empremta, el palimpsest d’allò desaparegut.
La sala, com a espai de refugi de peces en constant modificació, i el claustre, l’espai que acull la introspecció. Les tres peces d’El jardí de la lluna plena culminen la necessitat de l’artista de buscar altres registres. Aptes per suportar el pes de la intempèrie, Claudi Casanovas vol donar veu a l’especificitat del material. Pedretes emergents de la terra fent referència a la definició que William Tucker fa de l’escultura: “Una escultura és per etimologia allò que posem dret.”
Claudi Casanovas, interessat pel creixement espontani i orgànic i per la perdurabilitat de la ceràmica, concep el treball amb mitjans que no són efímers com a resposta a les ànsies de transcendència. Un procés creatiu amb banda sonora de Bach i Duot que ajuda a quallar la peça. Escultures d’una sèrie diferent de l’anterior i de la que vindrà, perquè el procés creatiu, segons Casanovas, pot variar en un altre moment creatiu.
És amb la veritat de l’ara que restarem expectants a la veritat de les brases d’un foc nou.
Interesatuko
zaizu
...
