Santi Moix i l’efecte "ripple"

Un espai volgudament underground s’obre de bat a bat. Al fons, una caverna platònica. La veritat és la llum d’unes idees fetes mural col·lectiu. Santi Moix i un exèrcit creatiu de persones amb capacitats il·limitades per ensenyar-los una altra perspectiva de l’existència, com fa l’art, han actuat sobre aquest llenç de blanc virginal. El paper com a suport, apel·lant a l’ànima dels arbres. Les parets criden la intensitat dels sentiments, dels colors, de les emocions reprimides i alliberades. Els punts que es difonen com ones a l’aigua, l’efecte ripple, entren a escena. Els punts orgànics i asimètrics, com signes, volen per tot arreu com si el cosmos s’hagués articulat. Sembla un mandala contemporani, sembla una explosió atòmica d’energia i sensacions psicodèliques. Dibuix i pintura tova i esquizofrènica ensems s’hibriden, mentre el collage que retalla la pulsió imperfecta de la vida es va encolant en cada fragment d’aquesta simfonia a l’alegria. Aquest mosaic de píxels t’atrapa fins a un punt concret on l’energia t’absorbeix absolutament. Les formes orgàniques només bramen per portar-te més enllà, a un concepte metafísic del coneixement. L’artista i la seva dimensió social no s’aturen mai. L’art ja té dimensió social però alguns cops s’abraça encara amb més intensitat amb propostes com la que acabo de capir, no sé si del tot. Les pupil·les ploren llàgrimes de groc llibertat, de taronja passió o de verd esperança. El negre acaba estructurant el que falta i el blanc de fons fa respirar, si no moriries d’excés. És bo retrobar-se novament amb aquest infinit que s’ha concretat. Les emocions dels qui la van fer no deixen indiferent. 

La primera vegada que vaig veure aquesta obra magnificent estava engabiada al  Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès, on la custodiaven fantàsticament, ja que li van donar una arquitectura perquè es pogués sostenir i es posés a caminar. Gràcies a la sensibilitat i intel·ligència d’una dona que porta tota una trajectòria tractant el pretèrit per fixar-lo, avui la podem tornar a veure. Gràcies, Esther Gual, per ser-hi. Gràcies, Fundació Jeroni de Moragas de Sant Cugat del Vallès, per fer la tasca social que feu amb el col·lectiu amb diversitat i per tenir aquesta idea de generar partitures artístiques corals. Gràcies, Lluís Coromina, per acollir-la. Gràcies, Santi Moix, per la humilitat i generositat en projectes així, on agafes el relleu dels grans autors de casa nostra. I, per descomptat, no donem les gràcies a la Diputació de Barcelona, que s’havia compromès a adquirir aquesta obra i que a darrera hora se’n va desentendre de manera pedestre. Esperem que acabi en un bon lloc.