Adéu Josep Navarro Vives, motor excepcional de l'art català de la segona meitat del XX

Josep Navarro Vives, una de les figures fonamentals per entendre l'art català de la segona meitat del XX, ha mort a Barcelona als 91 anys, tot deixant un llegat de més de setanta anys dedicats a la pintura. 

Navarro va ser un motor excepcional de la creació artística a Catalunya. Va descobrir que li agradava pintar i ja mai ningú li va poder parar. Com aquell personatge d'Echenov, sempre va voler saber fins on es podia esgotar sense importar-li massa mantenir-se fidel a unes formes o estils reconeguts.

Navarro, com el coneixien els més propers, ha estat un creador incansable. Mogut per l'exploració de nous llenguatges expressius va transitar de l'informalisme a l'abstracció geomètrica, de l'art figuratiu a un hiperrealisme màgic personal, la investigació de la sensació volumètrica i l'exploració cromàtica, l'abstracció lírica que destil·len les atmosferes... Una trajectòria tan àmplia i complexa que, amb dificultat, es pot reduir en unes línies. Arnau Puig ho va definir com un "un d'aquests homos aestheticus és Josep Navarro Vives. Quant veu, quant percep, es transsubstancia, a partir de la impressió bàsica sobtada, en una presència formal expressiva."

La transformació, les actituds rupturistes, passant per les rectificacions i els replantejaments dels supòsits de partida, així com la investigació de nous camins van aportar a l'obra de Josep Navarro aquest caràcter orgànic fonamentat en la intuïció, l'experimentació i el desenvolupament inesgotable de noves formes d'expressió. Aquesta actitud i permeabilitat a deixar-se traspassar per la vida confereix al corpus creatiu del artista un caràcter processual que s'expandeix al llarg de més de set dècades.

Va traspassar constantment continents, geogràfics i estètics. No va pertànyer a cap grup ni va fer manifestos ni escrits teòrics en suport de la seva obra. En aquest sentit, i com ja va apuntar Francesc Miralles al seu moment a propòsit de l'obra de Navarro, "la historiografia contemporània es mostra reticent, o si més no desconcertada, davant d'autors que canvien radicalment d'estil en el transcurs dels anys. Això és perquè al llarg del nostre segle la diferenciació dels llenguatges, fins i tot la seva invenció, ha passat a ser potser el valor primordial de l'art del segle XX. Però davant d'aquest fet del canvi de llenguatge cal considerar diversos aspectes. Entre ells: que els creadors de nous llenguatges són molt pocs al llarg d'aquest segle i no s'ha de confondre creació d'un llenguatge amb personificació d'estil; ni confondre, alhora, la versatilitat d'un artista que adopta diversos llenguatges amb manca de personalitat."

Navarro tenia la mirada curiosa, d'aquell que té en conèixer i descobrir el motor de la seva inquietud, i les mans robustes del treballador obstinat. Fa gairebé un any, al seu estudi, l'observava des de la distància. Navarro havia retirat el paper que cobria un dels seus quadres i, en una mena de diàleg intern, ho mirava amb detall, absort. Semblava estar avaluant el quadre que tenia davant seu, repassant cada forma, cada línia i cada toc del color com si encara hagués quedat alguna cosa per dir o per rectificar. En aquell moment, em va commoure descobrir com, malgrat l'indiscutible reconeixement de tota una vida dedicada a la pintura, encara hi ha persones amb una pulsió innata a no habitar l'autocomplaença. Són elles les que, en moltes ocasions i des de discretes distàncies, han remogut, sacsejat i oxigenat els nostres límits. No els oblidem.