"La costa dels mosquits. Una antològica (1998-2022)" de Santi Moix a la Fundació Vila Casas

Any sufficiently advanced technology is indistinguishable from magic.

Paul Theroux. 

Santi Moix (Barcelona, 1960) viu des del 1986 a Nova York, ciutat que anteriorment ja havia atret molts artistes catalans com ara Zush, Muntadas, Frederic Amat, Miralda, o Marta i Mireia Sentís. Moix hi ha portat a terme la major part de la seva trajectòria artística i ha exposat de manera regular a importants galeries de la ciutat, com per exemple Kasmin o Pace Prints. Abans, però, i més sorprenentment, havia viscut i treballat al Japó, país on va celebrar les seves primeres exposicions –sis a Tòquio entre el 1984 i el 1988– i on encara continua treballant, com veurem més endavant. És, doncs, un artista insòlit a casa nostra, ja que probablement és més conegut a Nova York que a Barcelona, tot i que també ha exposat periòdicament a la seva ciutat natal. I Moix és també un artista insòlit per la naturalesa de la seva obra. A més de pintor, és gravador, dibuixant, il·lustrador de llibres, ceramista i escultor, en un moment en què l’escena artística està dominada essencialment per l’activisme polític, les pràctiques participatives, els projectes educatius signats per col·lectius i la recuperació d’artistes pertanyents a minories ètniques i sexuals. Moix, un artista inquiet, ha portat a terme també grans murals de caràcter efímer, entre els quals hi ha el que va fer al Brooklyn Museum (2012), a una de les botigues de Prada al Soho de Nova York (2013) i també uns grans frescos permanents a l’església de Sant Víctor de Seurí –un edifici del segle XIII que va ser restaurat al segle XVIII–, a la comarca del Pallars Sobirà, una zona muntanyenca de Catalunya. El projecte es va perllongar durant uns anys i va concloure l’any 2020.

Santi Moix és un artista, com podem veure, polifacètic i que va contra corrent. Per això, La costa dels mosquits, una exposició retrospectiva que abraça un quart de segle i que ha estat concebuda per als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, descobreix totes les tècniques que l’artista treballa i que ja hem esmentat, i també les instal·lacions in situ. La mostra presenta més de vuitanta obres, realitzades des del 1998 fins ara, i ressegueix més o menys tot el període en què Moix va treballar amb el galerista Paul Kasmin, que va morir a seixanta anys el 2020. Aquesta llarga etapa marca un moment de maduresa en el treball de l’artista, que el 2002 va rebre la prestigiosa beca Guggenheim. L’obra de Moix, durant aquest temps, ha anat evolucionant de manera constant, d’una forma circular, però, més que no pas lineal, tot retornant una vegada i una altra a qüestions que sempre li han interessat. Aquestes són, entre d’altres, una visió singular de la natura i la forma en la qual l’ésser humà s’hi relaciona. La seva imatgeria està farcida d’animals, reals i inventats, i també de flors i plantes, fantàstiques de vegades, novament. Això no obstant, la intenció de Moix quan pinta aquests motius no és el virtuosisme representacional, perquè transforma, sovint, els espècimens zoològics i botànics, i els porta al límit de la caricatura, tant còmica com pertorbadora, per tal d’evocar l’estranyesa del nostre món i de les nostres vides.

La pintura de Santi Moix està a mig camí entre la representació i l’abstracció, la qual cosa sembla més aviat el resultat d’un interès indiscriminat per tota mena d’imatges, sense fer cas de l’origen específic, i no tant, tornem a dir-ho, d’una qüestió programàtica. Al començament de la seva carrera, en tot cas, es va veure la seva obra com un epígon dels nous expressionismes, que havien dominat l’escena internacional des de finals dels anys setanta i la influència dels quals ja s’estava esvaint. Amb el pas del temps, però, la seva obra es veu com el fruit d’un projecte personal que li permet plasmar un món propi, com si tornés a inventar la natura, amb cabassos d’humor i configurant una apassionada defensa de la llibertat creadora. L’obra de Moix se situa a prop dels darrers treballs de Philip Guston, influenciats també pels còmics, i de l’obra d’altres pintors americans posteriors, com ara George Condo i Carroll Dunham, les imatges dels quals poden fins i tot arribar al grotesc. Igual que tots ells, Moix fa servir un llenguatge d’aire expressionista que, en lloc de reflectir estats emocionals o una voluntat d’anàlisi introspectiva de la seva personalitat, esdevé una eina per crear un insòlit món imaginari paral·lel, que és actiu i dinàmic. 

Aquest món de Moix és un món curull d’imatges de tota mena, preferentment formes orgàniques o biomòrfiques. N’hi ha que són fàcilment reconeixibles, per exemple, insectes, flors, fruites, rucs, ulls, focs d’artifici, parades de mercat, rodes, vísceres, figures antropomòrfiques, pops, trens, tendes de campanya, punts de llum, ponts, arbres, munts d’escombraries i restes de menjar, des d’un tros de cansalada a peces de sushi; i la llista no s’acaba aquí, ni de bon tros. Totes aquestes imatges, i moltes d’altres que podríem definir com a abstractes, estan plasmades amb una mescla de colors exuberant a voltes i gairebé sempre no naturalista, i que suggereix un món fantàstic, ple de moviment, que pot ser tan irònic com la conseqüència d’un hedonisme de celebració. I tot parlant d’humor, hem de recordar que Santi Moix ha il·lustrat –i és un dels aspectes destacats del seu treball– nombrosos llibres d’autors literaris per als quals l’humor és fonamental: Miguel de Cervantes, Mark Twain o Umberto Eco. És així que Moix ha il·lustrat, amb encert i notorietat, Don Quijote de la Mancha, Les aventures de Huckleberry Finn o El nom de la rosa.

The Mosquito Coast és, també, el títol de la novel·la del 1981 escrita per Paul Theroux i que va ser adaptada al cinema per l’australià Peter Weir l’any 1986, en una pel·lícula amb el mateix nom, protagonitzada per Harrison Ford i Helen Mirren. La història explica com un excèntric inventor urbà decideix emigrar amb la seva família a la selva centreamericana, a Hondures, per tal de viure-hi una mena de somni utòpic que al capdavall no resulta gens fàcil de construir. Semblantment, Moix ha creat amb la seva imaginació un món paral·lel a la realitat, on les formes que pinta semblen trobar-se en permanent creixement i mutació, tot formant un ordre tan caòtic com imprevisible, i que és, de vegades, pertorbador i alhora atractiu i seductor. Sorprenentment, a més, els mosquits són una de les imatges recurrents a la seva obra, que Moix plasma d’una manera que recorda els dibuixos animats, amb ulls i trompa exageradament grans. Theroux, d’altra banda, és especialment conegut pels seus llibres de viatges, fruit d’una passió, els viatges, que comparteix amb Moix, tal com queda reflectit a la seva obra, amb imatges del Marroc, l’Índia o el Japó, entre altres llocs. 

Text extret del catàleg de l'exposició La costa dels mosquits. Una antològica (1998-2022) de Santi Moix.