Som exquisits

Quan un nouvingut topa amb el nostre context artístic, no falla en la diagnosi: sobresortim per un art subtil, sofisticat, conceptualitzat, impol·lut. Som exquisits en tots els registres de la pràctica artística: en la subtilitat de la presentació, en la precisió del muntatge, en el refinament de les publicacions. És una marca cultural que ens distingeix i que contrasta amb modalitats artístiques més desabillades que es troben en altres latituds. 

Una explicació plausible és que la professionalització del sector de l’art contemporani es va instaurar en un context artístic, el dels noranta, immers en la recepció de l’art neoconceptual. Una estructura que va generar una manera de fer i que amb els anys s’ha sabut dotar de temps, espai i recursos per sofisticar tots els elements de la cadena del procés creatiu (amb excepció, sovint, del sou dels curadors i artistes!). 

En la meva praxi com a curador, sovint m’he trobat immers en els avatars que solen acompanyar el procés de refinament artístic. Cal destriar, eliminar, netejar, sintetizar, afinar. La precisió de la il·luminació, la sinuositat del cablejat, la temperatura de color dels murs. El nostre context s’ha refinat tant que cada artista o comissari té els seus propis proveïdors especialistes, que desbanquen els obsolets tècnics institucionals. 

Segurament, davant una realitat sobreexposada d’imatges i soroll visual, necessitem proposar un espai impol·lut de contemplació i relació filtrada amb el món de la imatge. Però aquesta manera de fer, entesa com a model arquetípic, tendeix a excloure altres pràctiques més crues de l’art. No hem d’oblidar que venim, també, d’una tradició artística d’avantguarda que accepta l’error, l’atzar, el que és brut, el que és sinistre, fins i tot, també, allò ple, atepeït o natural.

Avui hi ha una nova generació que es mostra culturalment sense filtres. Que usa com a xarxa social el Be Real, reaccionant contra la imatge maquillada d’Instagram. Que toleren l’error, l’atzar, la brutícia. Que parlen tal com raja de malalties mentals, d’espiritualitat, de la lletjor. Una nova atmosfera que veiem a la sèrie Autoedición (Filmin), amb la participació de Jaume Clotet o Eloy Fernández Porta. 

En art, fa pocs anys que trobem artistes treballant en un corrent semblant no filtrat: penso en els Sociedad 0, Pablo del Pozo, Víctor Jaenada, Marcel Juliana. També en artistes de la vella escola, com Ferran Garcia Sevilla, en la seva colossal exposició a dues bandes, al MNAC i al Centre d’Art Tecla Sala (CATS). L’exposició de l’Hospitalet està voluntàriament descuidada en molts punts. Quadres sense penjar. Amb saturació d’obra. Amb poc relat textual. Obra feta in situ, amb errors i improvisació. Però tot plegat, bo o dolent, vibra. No és exquisit però ens altera i ens sacseja. No tracta d’això, també, l’art?