Jaume Plensa: "He treballat en projectes, on tot el meu món imaginat per imatges, està habitat per veus"

Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels escultors més reconeguts internacionalment dins el panorama de l’escultura contemporània del tombant del segle XX al XXI. El seu treball actual se centra en la figura humana, on conflueixen dos vectors essencials: la matèria i la paraula. 

L’exposició Jaume Plensa. Poesia del silenci, que es podrà visitar fins al 23 de juliol a la Fundació Catalunya La Pedrera, abasta la seva producció des del 1990 fins avui. La mostra destaca alguns aspectes clau de l’obra de Plensa com a escultor i s’articula a l’entorn de les relacions entre l’univers creatiu de l’artista i la lletra com element constitutiu de la seva obra.

Durant el muntatge de l'exposició, Ricard Planas, editor de la revista bonart, va tenir l'oportunitat de compartir una enriquidora conversa amb Jaume Plensa en què van repassar els projectes passats, presents i futurs de l'artista i aprofundir en els pensaments, reflexions i inquietuds que nodreixen la feina de Jaume Plensa.

Vaig llegir en un llibre d'entrevistes que deies que no volies ser mediàtic malgrat que l'aparell mediàtic t'ha vingut a buscar... 

Jo crec que, a vegades, van a batzegades les coses. Com per exemple, quan vaig fer la instal·lació de Nova Jersey, o quan vaig fer la de Nova York o, fins i tot, quan vam dur a terme l'exposició al Museu Reina Sofia, en què es va instal·lar la peça a la Plaça de Colón i va semblar que era molt mediàtic a Madrid. Ara també està passant a Barcelona. De cop, per mil raons, s'ha unit el tema de les portes del Liceu, l'òpera al Liceu i el projecte de la Pedrera. És un moment molt peculiar però també emocionant i dolç.

La teva relació amb Barcelona podríem dir que és eterna. No només has fet aquesta intal·lació. Tens molta escultura pública. El projecte de l'escultura de 52 metres a dins el mar va quedar penjat però la teva presència ha estat una constant. 

Barcelona és la meva ciutat. Recordo quan vaig fer l'exposició al Macba, feia més de vint-i-cinc anys que no havia exposat a Barcelona. I pel que em dius de les escultures a l'espai públic de la ciutat, la majoria les he cedit.

En aquest sentit, moltes vegades en els artistes sempre hi ha una pulsió de reclamar una estima del lloc. 

Jo no reclamo res en absolut, crec que el món ha canviat molt. Ja no hi ha un concepte d'artista local. En cap moment he volgut ser l'artista local. Jo m'enrecordo quan l'any 1983 vaig fer una exposició a Barcelona que va tenir un impacte brutal. I en aquell moment, vaig pensar que era temps de desaparèixer i vaig anar a viure a Berlín. No sé, crec que és bo que les coses arribin quan t'han d'arribar, en el seu moment. Ara feia també vint anys que no feia òpera. Quan vaig tenir la invitació del Liceu, pel seu 175è aniversari, tenia molt de sentit. L'obra Macbeth de Giussepe Verdi, que es va estrenar al Liceu i que era un vell somni que culminava el meu amor per Shakespeare, va ser molt emocionant. A la meva ciutat, al teatre on vaig veure la meva primera òpera de nen. Són mil coses. I ara a la Pedrera tinc l'oportunitat de poder fer un diàleg amb Gaudí.... ¡Crec que és extraordinari!

Relacionar-se amb iconografies tan potents tampoc és fàcil. I també a la Sagrada Familia et van dir per col·laborar.... 

Quan va morir Subirachs van venir a demanar-ho però jo vaig dir que no. Jo tinc una altra manera de créixer. He tingut moltes invitacions a Barcelona però crec que la de la Pedrera em va fer una especial il·lusió per poder fer aquest diàleg amb un Gaudí civil. La Pedrera és un exemple extraordinari del seu món. És una peça dedicada a l'aigua i el mar, que és la meva gran obsessió. La Pedrera té molts de punts de referència personal i vaig dir sí deseguida.

No t'importen els materials, t'interessa més el món de les idees, tot i que les idees s'han de passar a materials.  

Sempre he fet servir la tecnologia que m'ha brindat aquesta època. No crec que l'art sigui un problema de tecnologia i de tècnica. Gràcies a aquestes noves tecnologies, sempre he intentat fer les preguntes eternes que ens posem generació darrera generació. En definitiva, jo crec que el gran terreny de l'art són les idees. Tu ets fill d'una època i t'has de nodrir de tota aquella informació i tot el que t'està oferint aquella època per intentar anar al més profund possible, en definitiva a les grans preguntes de sempre.

Recentment hem vist mostra de les teves figures al Museu d'Art Modern de Ceret. La figura humana i els alfabets com a símbols icònics. 

Ja saps que, des de fa molts anys, treballo amb els alfabets i les lletres. Aquesta idea d'intentar abraçar el món global d'una manera positiva dient "que bé que estem junts conservant la nostra identitat". Continuo fent i treballant amb les lletres des de ja fa molts anys, d'ençà del projecte Crown Fontaine de Chicago, quan vaig filmar mil cares de rostres que viuen a la ciutat. El retrat em va atrapar completament. Més que el cos, era el cap. Per mi, el cap és el gran lloc. És on tot passa. És l'espai fosc del cervell on tens aquest món de somnis i realitats i, a vegades, poder verificar aquestes coses tenen menys importància si ja les has verificat i somiat. El cap per mi es va tornar un gran element. Sempre he escanejat caps de dones i en paral·lel treballo aquest món dels alfabets. Les cares són de gent de molts països i de diferents cultures, que són com els alfabets. Aquest món global, aquesta família que no coneixem, però que compartim memòries comunes.

La peça Chicago, ¿va ser un punt d'inflexió molt important per la teva carrera? 

Jo treballava molt als EUA, però aquesta peça es va tornar una peça icònica. Va obrir un nou territori per molta gent per reflexionar sobre l'espai públic i com articular-lo. Era un híbrid entre escultura, urbanisme, art conceptual, etc. Era un recull de moltes sensacions que havia tingut i que allà van acabar. Quan la vaig acabar, em vaig prometre que no faria una cosa semblant. Sempre vaig voler que fos una referent de Chicago. A més està col·locada en un lloc molt emblemàtic.

¿Què és per tu l'escultura pública? ¿Has interaccionat, has patit els polítics, els urbanistes, com t'hi sents? Treure l'art fora dels espais canònics

Jo crec que no es treure l'art fora dels espais. Jo crec que té unes regles particulars i úniques. Per mi ha estat un gran equilibri amb les exposicions de galeries i museus poder treballar en l'espai públic. No tens context. La gent ha de reconèixer l'obra com a tal dins la jungla. Quan jo l'exposo en un museu se suposa que és art, ja que està en un museu. T'agradarà o no. L'obra ha de sobreviure per ella mateixa. Aquesta idea m'agrada molt. L'individu m'interessa molt i m'agrada molt com reacciona quan està amb grup o amb una comunitat. Això que ja havia desenvolupat amb el text: una lletra no és res. Una paraula amb una paraula, fan lletres, una lletra amb una altra lletra fan textos, els textos amb textos, cultures, un barri amb un altre barri fa una ciutat, una ciutat amb una ciutat fa un país, etc... Passar d'allò més petit a allò més general, sempre m'ha fascinat. L'art té la capacitat brutal d'embellir tot el que l'envolta. Sempre he defensat molt el concepte de la bellesa, no de l'obra en si, sinó de la bellesa que pot generar al seu voltant.

Avui en dia al segle XXI, ¿què és per tu la bellesa?

És molt difícil. Jo crec que és una espècie de xoc que ens provoca alguna cosa davant nostre. Hi ha molts tipus de bellesa. Però sembla que la reconeixes, com si et fes una espècie de xoc al cervell. Crec que tots la portem clavada al cervell. Això no s'estudia en les universitats.

El tema de l'educació a les universitats, a les escoles i els museus...

Recordo que una vegada a la ciutat d'Iowa, van instal·lar una gran peça meva al Museu de Des Desmoins i en una conferència que vaig fer, una senyora em va comentar sobre el tema de la interacció amb la meva obra, ja que al costat de la meva obra hi havia un cartell que deia: "Por favor, no tocar". I ella em va preguntar com ho justificava jo tot això. Li vaig dir que als del museu se'ls hi havia oblidat d'acabar la frase: "Per favor, no tocar, acariciar". Aquest sempre ha estat el meu leitmotiv. Ens falta la cultura de la carícia. Jo crec que som una mica bruscos fent aquest contacte amb la resta. Sempre hi ha una mena de brusquedat. Ens falta educar. ¡L'art demana això! Quan vaig instal·lar l'escultura Julia a Madrid defensava que jo havia introduït el concepte de la tendresa. A algú li semblaria absurd parlar de tendresa en l'espai públic. Cal dir que aquesta peça ha transformat aquell lloc àrid i inhòspit en un lloc possible. Els de Madrid renoven la cessió cada any. A l'igual passa amb la peça Carmela davant del Palau de la Música, ja que no volen que la tregui. Cada any la Fundació Maria Cristina Masaveu Peterson, que és la propietària de l'escultura, me l'està cedint any, darrere any.

Has parlat de coses com les tipografies, les lletres, alfabets, etc. Has donat gran importància a l'edició d'obra gràfica, ¿com és d'important per tu?

Sempre he donat molta importància al llibre i l'obra gràfica. He fet molta obra gràfica i he après dels millors. Des de sempre, el meu pare que era un gran lector, a ell li agradava la novel·la i a mi no, a mi m'agradava més la poesia. Sobretot la presència del text. Ha format part de la meva imaginaria des de nen com també la música que m'ha agradat molt. Sempre he acabat vinculat a temes relacionats amb la música.

L'òpera com el cinema, ¿és l'art total?

L'òpera m'encanta. Tenir idees o elements habitats per les veus, no té preu. Jo que sóc un amant i apassionat de Canetti, que parla de torres habitades per veus o intentar fer retrats de la gent a través de la seva veu sense poder-los veure. Sempre em faig la pregunta de com pot ser la persona amb la veu que té. He tingut la sort de treballar amb projectes, on tot el meu món imaginat per imatges, està habitat per veus.

¿Tenen intenció d'itinerar l'òpera del Liceu?

Jo no sóc un professional de l'òpera. Els teatres sempre desconfien dels que no som professionals d'aquest món. De moment estic gaudint molt. Ens hem fet molt amics amb els cantants. Quan canten entremig d'una idea meva i està tot buit... Cal dir que tot això em sembla molt emocionant.

El buit com a ple, com per exemple com ho treballava Juli Gonzàlez. El buit sempre han servit de motor.

Sempre he defensat la invisibilitat. El més important a la vida sempre és invisible. Un home que és escultor com jo, dir això sembla que et tires un camió de sorra a sobre. Crec molt en el pensament que omple la immensitat, girar entorn la idea de l'energia que mana les coses. Una vegada la directora del Yorkshire Sculpture Park (YSP) del nord d'Anglaterra, Clare Lilley, em va comparar aquests caps de malla com "uns contenidors d'aire". Em va tocar molt el cor quan ella els va definir així. Aquesta idea de la transparència de darrere del ser, em fascina. Que res es torni opac. Ho vaig conèixer un dia quan estava fonent el ferro colat. El ferro líquid que surt del forn, de color vermell, només és llum, no pesa. I em vaig adonar que el tema del material és una actitud, no és una matèria. Vaig canviar la llum, vaig començar a treballar amb el vidre, amb les resines i he tornat a treballar amb metalls sòlids, però que són transparents i això em fa molta il·lusió. Li he donat la volta una mica a aquestes peces. Això per a mi és molt important.

Parlaven de futur. Tothom parla del Jaume Plensa com una persona amb èxit. No és un camí fàcil. ¿Quan tens més possibilitats de fer el que vulguis perds més sentit de la realitat? No hi ha aquesta tensió dramàtica tan complicada. 

La meva experiència és que sempre he fet el que volia fer en aquell moment. No m'he adonat que tenia més possibilitats. És un misteri. Al principi jo vaig treballar molt amb ferro forjat i eren ferros que anava a comprar als ferrovellers perquè valien molt poc, ja que jo no tenia suficients diners. Ara que sí que en tinc més, em dedico a fondre moltes més coses. En fi, jo crec que sóc un forat negre. Fa mil anys que no he entrat en un banc. És veritat que he perdut la noció del que són els diners. He tingut la fortuna que l'art m'ha permès no haver d'anar als psiquiatres. La meva pròpia obra ha transformat els fantasmes amb idees. Sí que és veritat, que la Laura, que és la meva companya, s'ha ocupat d'aquesta part que és més complexa i que jo desconec.

Una altra qüestió és l'ego i creació. L'artista ha de ser una mica egocèntric, ja que s'enfronta contra el buit de forma constant... 

Jo haig de ser molt poderós com artista i molt humil com a home. Aquesta és la diferència. Si és al revés, malament.

Pel que fa a futurs, ¿et veus creant una fundació, creant llegat o ajudant a gent que els hi costa més? 

Crec que és molt interessant. Cada època de la teva vida té un perquè i una finalitat, o intentes donar-li un sentit. Ara que tinc seixanta-set anys no m'ho he plantejat encara això. Però és possible en un futur no molt llunyà. Jo he sigut molt bon professor quan m'han invitat a donar classes, però després de tres mesos ho deixava. He fet classes a l'Art Institut de Chicago i a l'Escola de Belles Arts de París. Però ostres, em falta la vocació del dia. Sóc molt poc constant, molt caòtic amb les meves emocions i les meves reaccions. Sí que el tema del llegat podria ser maco. Però jo encara estic amb lluites que no tinc resoltes...

¿Quina relació veus en general entre l'art i la societat? ¿Què creus que es podria fer en aquest sentit? 

L'art és una cosa orgànica. Sempre es mou i està creixent i decreixent. I a vegades es mou en la direcció que no esperaves. Aquesta és la bellesa pròpia de l'art. Cada generació intenta arrencar i trobar nous sentits i noves direccions al seu pensament. I de tot això en van quedant petites llumetes a la nit. Jo ho comparo amb la descomposició dels ossos dels animals que et trobes al bosc. De tot el modern, es van creant unes petites llums que després recordem. Quan Miró, Tàpies o Gaudí treballaven en els seus estudis, també hi havia molta altra gent treballant com ells, que s'anava descomponent i descomponent... i al final queden les petites llumetes d'ells, allà al mig de la nit. Jo crec que això és el món de l'art.

¿Quins són reptes que voldries aconseguir d'una manera o una altra? Ets una persona molt poètica però també amb visói de futur ói estratègia.

El gran èxit per mi és poder entrar a l'estudi amb energia i ganes de treballar. El sol fet de mantenir l'energia suficient per obrir la porta cada matí, jo crec que és increïble. Com deia el pintor francès Paul Cézanne "el més difícil per un artista és anar-se'n a dormir amb una idea i llevar-se amb la mateixa". Pel mes d'abril inauguro una exposició fantàstica a Chicago. I pel juny a la ciutat de Mons, Bèlgica. També inauguraré al Museu Oscar Niemeyer de Curitiba (Brasil), en què hi hauran exposades unes peces d'enormes dimensions de sis i set metres a dins de l'espai. Haig de reconèixer que tinc una vida superrica i plena. Per altra part, també estic fent un projecte preciós per la Universitat de Notre Dame (Indiana). Jo crec que hi ha projectes que aquest any em tindran absolutament atrapat. A part d'això el més important és que obris la porta cada dia i creguis que val la pena i té interès.

El teu estudi cada anys s'ha fet més gran, hi ha més infraestructura.

Cal dir que jo tinc més idees que capacitat per fer-les. És veritat que l'escultura té una lentitud esbalaïdora... a mi m'agafa dels nervis perquè jo sóc una persona força impacient. La pintura és més àgil, més dinàmica. L'escultura té un procés lent, és quasi de pagès... amb el fet que s'ha de cultivar. Haig de dir que amb el pas del temps jo m'hi he adaptat a la meva vida d'escultor tot i que m'ha costat. Amb tu Ricard ens vam veure a Miami a casa en Norman Braman (multimilionari i fundador de Braman Motorcars i de Philadelphia Pharmaceuticals and Cosmetics), quan s'inaugurava una escultura que la regalava aquest benefactor a la ciutat. Haig de dir que ha valgut la pena d'esperar, ja que algú com el Braman t'encarregui una peça, sents que ha estat una recompensa fer tot aquest camí, a part de tenir la sensació d'orgull i de satisfacció. Aquest retorn d'energia és inestimable i ha estat una de les grans sorts de la meva vida!!!

Tema Llei de Mecenatge, sembla que al maig-juny es podria aprovar. És un pas endavant per estimular el procés creatiu. 

Ens falta una mica això. Jo m'he format artísticament amb el món nord-americà i allà tot és esponsorització privada. Ho han fet millor que nosaltres. Crec que haurien de deixar que la societat civil intervingués més en el món cultural. Considero que quan aquesta intervé, es diversifica l'oferta, ja que els gustos són més diversos. A vegades l'administració té un gust únic i això complica la vida de molts altres integrants de la cultura. Jo sempre he estat a favor de la integració del sector privat en el món cultural. Des de sempre, perquè considero que és el futur. M'encantaria que el Govern fes una llei d'aquest tipus.

Una altra cosa és l'Estatut de l'artista, o del treballador de la cultura, algunes vegades no estan ben regulats.

Són tants detalls que hem d'anar modificant. Podríem parlar hores i hores de tots els petits detalls que hem d'anar modificant. Només pel sol fet que se'n parli, ja és bo. A poc a poc, anem avançant.

La teva relació amb els crítics i la crítica. Hi ha molts crítics que han escrit sobre tu i la teva obra. Fins i tot un llibre d'entrevistes.

Això no ho he fet jo, ho van fer ells amb la galeria de París.

Amb el teu beneplàcit, ¿no? 

Normalment prefereixo no llegir les crítiques. Ni bones ni dolentes. Ho llegeix la Laura. Quan veig la cara que fa la meva dona me n'adono si està bé o malament. Prefereixo mirar la cara de la Laura que llegir la crítica.