La mirada cinematográfica d'Isidre Manils

Amb No una imatge justa, sinó justament una imatge –títol que al·ludeix a una famosa frase de Jean-Luc Godard–, el Centre Cultural-Llibreria Blanquerna a Madrid i la Fundació Vila Casas es proposen reivindicar l’obra d’Isidre Manils (Mollet, Barcelona, 1948) i li dediquen una exposició que aborda un imaginari que traspua aquest esguard cinematogràfic que tothora vol evocar la seva creació. Abraça diferents aspectes de la seva trajectòria entrellaçant punts d’encontre entre els diversos suports en els quals s’expressa la pintura. La mostra, comissariada per Natàlia Chocarro, s’insereix en el conveni de col·laboració entre ambdues institucions per tal d’atorgar un major recorregut als creadors i creadores de la col·lecció d’art de la Fundació a Madrid.

Si la pintura ha influenciat el cinema en la seva concepció estructural i normalment són molts els cineastes que s’han inspirat en la pintura com a creació de la imatge, en aquest cas l’artista plàstic és qui es val del cinema per concebre amb ulls de càmera. Per Isidre Manils el cinema i la pintura són les dues grans arts de la mirada; dos conceptes que es fusionen en la seva obra. 

El seu discurs beu directament de les fonts de la imatge fotogràfica, cinematogràfica i publicitària, que fragmenta segons una visió selectiva, que tria i escull particularitats i que congela en el temps i en l’espai com si es tractés de nítids enfocaments de fotogrames cinematogràfics. La influència de la cinematografia en l'artista prové de les seves experiències primerenques en el cinema Ateneu de Mollet del Vallès, del qual el seu avi n’era propietari. Va ser allà, als anys cinquanta i seixanta, on les pel·lícules que es projectaven a la sala familiar van configurar tot el corpus creatiu que anys més tard esclataria en forma de pintura, per això encara avui confessa que ell, en realitat, volia fer cinema. “Em sento més influenciat estèticament per la imatge cinematogràfica que no pas per les arts visuals.” Explica que en la conformació de la seva cosmovisió ha tingut més pes Alfred Hitchcock que no pas Pablo Picasso i que el cinema li ha transformat la percepció. Segueix dient que “si hagués tingut llavors les facilitats tècniques que hi ha ara, amb els suports digitals, potser hauria continuat. Però tots els elements tècnics, com el super-8, eren molt precaris i cars i a més el cinema exigeix ​​una acció col·lectiva en què mai no m'he sentit gaire a gust. Prefereixo el treball íntim, la pintura al taller que es fa gairebé en secret”. 

La trajectòria plàstica d’Isidre Manils ha estat intensa i s’ha servit de món del cinema, del disseny i de la polaroid com a instruments de recerca. Després de passar per una curta etapa pictòrica, a finals dels anys seixanta connecta amb el món conceptual amb propostes basades en la imatge fixa fotogràfica i en el cinema, que són el rerefons de les seves pintures. Es va sumar a l’art conceptual d'una manera entusiasta pel que representava de protesta política, alhora que li va servir per allunyar-se de la influència informalista. La primera individual que va fer va ser de polaroids i ja a finals dels anys setanta reprèn la pintura en captar aquelles imatges anteriors de ressò conceptual, peròamb un acostament a l’efectisme del pop-art i amb resultats hiperrealistes. Cap al 1985, amb la influència del neoexpressionisme alemany i de la transavantguarda italiana, canvia la seva dinàmica vers el tractament de la taca i la descomposició de la imatge. Progressivament, deixa el llenguatge expressionista i torna a una manera de treballar més lenta, reposada i precisa amb la que sempre més s'ha identificat. Des del 1987, desplega de nou l'interès per fraccionar objectes i imatges i pels detalls descontextualitzats, l'origen dels quals parteix de la riquesa dels diferents mitjans de comunicació visual. Des d'aleshores continua investigant la part i el segment al qual sobreafegeix un valor en convertir-lo en una evocació del conjunt que no veiem, en una insinuació o en una al·lusió al tot. Atorga molta importància al que queda encobert, al que intuïm i sabem que hi és, però que no arribem a veure.

Es planteja la pintura com una pantalla on hi passen coses; tot i això hi ha una gran diferència amb les imatges cinematogràfiques ja que el que l’interessa a Manils és la imatge fixa. I al igual que el cinema que és llum projectada sobre una superfície blanca, la seva pintura tampoc té matèria. Diferents parts del cos (ulls, llavis, cabells, pell...) tractats amb colors artificials i paradoxals que semblen extrets de laboratori, configuren la seva iconografia, carregada d’un inquietant misteri i posseïda per una impactant pugna estàtica. 

La mostra No una imatge justa, sinó justament una imatge que presenta el Centre Cultural-Llibreria Blanquerna inclou més d’un centenar obres. El títol fa referència a la necessitat de trobar imatges noves, fugint de les establertes i mimetitzades. Destaca un conjunt de dibuixos realitzats amb la tècnica anomenada “a la manera negra” que permet cobrir tot el suport de paper amb carbonet siberià per després anar eliminant i dibuixant amb goma d’esborrar i fer emergir la imatge. Com si fossin aparicions, juga amb clarobscurs, amb llums i ombres, en un ocultar i revelar. Una lleugeresa matèrica que Manils ho descriu com intentar crear llum de la foscor. “És una matèria tant del cinema com de la pintura, i em permet jugar a posar i treure matèria”.

Vista exposició Isidre Manils. No una imatge justa, sinó justament una imatge. Cortesia Centre Cultural-Llibreria Blanquerna

També s’hi exhibeix una selecció de la sèrie Acoblaments; associacions d’imatges aparentment inconnexes –per evitar obvietats– però que tenen en comú la patina blavosa de la pantalla de la televisió d’on les va fotografiar. Al seu torn, la suite Palimpfest, il·lustra la manera de treballar de l’artista, qui guarda al taller retalls de revistes i diaris per a una posterior manipulació, cercant vincles entre si. Juga amb la forma i la llum en construir imatges provinents d'altres molt més complexes i misterioses, amagant alguns fragments i fent-ne emergir-ne d'altres. De la tècnica de les pintures destacar que és plana i en la qual no s’aprecia l’empremta de la pinzellada; com si els quadres fossin fotogrames d’una pel·lícula. 

La seva trajectòria de més de cinquanta anys es va poder veure extensament ara fa un any a l’exposició Fora de camp que, comissariada també per Natàlia Chocarro, es va presentar al Museu Can Framis. Després de la seva darrera monogràfica l’any 2008, va repassar l’última dècada de producció amb una selecció que evidenciava les indagacions plàstiques en aquest territori intermedi entre cinema i pintura. 

L’any 2015, la Fundació Vila Casas va iniciar un projecte d’externalització de projectes expositius d’un seguit d’artistes que, representats en la seva col·lecció, els va permetre establir aliances amb altres centres i institucions d’arreu del territori. En aquest context de voluntat d’emfasitzar la vàlua dels nostres artistes, i amb el desig de contribuir a l’engranatge artístic del país, ha signat un conveni de col·laboració amb el Centre Cultural-Llibreria Blanquerna de Madrid. Així, la Fundació estén el radi d’acció a Madrid per oferir una mostra anual fins al 2026, coincidint amb la celebració de la fira ARCO. L’objectiu és que els artistes catalans tinguin més presència i més projecció a Madrid.