"L'adob que fecunda la terra. Antoni Tàpies" a la Fundació Tàpies

L'imponent Núvol i cadira que coronen l'edifici de la fundació és un reclam, alguns cops més efectiu que d'altres vegades, per atraure la multitud atrafegada del carrer Aragó de Barcelona. La cèntrica Fundació Tàpies acull fins al 30 d'abril L'adob que fecunda la terra, una proposta que endinsa al públic en l'essència matèrica del seu amfitrió, Antoni Tàpies. L'exposició presenta l'obra del barceloní entre els anys 60 i 90 del segle passat.

La fundació ofereix un recull de pintures, objectes i vernissos que honren la puresa de la matèria primera, natural i ordinària. No és cap sorpresa reconèixer en tot moment una mirada sensible, però crítica cap a la situació social i política de l'Espanya que va viure l'autor, amb voluntat d'actuació i canvi en ella.

L'obra emmarcada (valgui la redundància) entre finals dels anys seixanta i finals dels setanta se centra en la imperfecció de la matèria a través de l'esquerda, el moviment i el canvi constant. Tàpies posa en manifest la revalorització d'aquesta, que tot i la seva precarietat, es presenta com a mare creadora. La fusta, els pigments o la palla, així com el títol de la mostra, L'adob que fecunda la terra, evoquen a aquesta dualitat per a entendre la matèria primera com l'ànima de les coses, capaç de donar vida. Els materials enfronten l'espectador amb el cicle vida-mort-vida, un procés que posteriorment l'autora i analista Clarissa Pinkola desenvoluparia a l'obra jungniana Women who run with the wolves. El resultat, tenyit de tonalitats fosques, posa en manifest els processos característics de la dècada dels 60; la lluita de classes, l'estil d'una època.

La iconografia de Tàpies de finals dels anys 80, en canvi, queda reduïda a un nombre concret d'objectes que l'autor de deconstrueix i reconstrueix. L'adob que fecunda la terra s'enforma (i es conforma) amb cadires, marcs, peus, creus i deixa a intuir altres elements menys emprats en l'obra de Tàpies. L'autor presenta l'objecte com una porta d'accés a la vida onírica. L'escala o el llit com a espai de trànsit, entre la raó i l'espiritualitat. Un dualisme simbòlic entre la realitat i el somni que deixa lloc a la possibilitat de gaudi i plaer en el pròpia costum.

Les Portes (i Fletxes) com a eines d'accés al misteri de l'existència; tancada, oberta, entreoberta, lacerada, arrencada del marc, rascada són alguns dels adjectius que utilitza l'autor a Converses amb Antoni Tàpies, 1985 - 1991 per a presentar aquesta via directa de trànsit a l'univers.

La proposta de la fundació, doncs, tot i el frenètic escenari de la ciutat comtal, entrega la terra de Tàpies, la situació d'un segle mòbil, un artista que transita entre la lluita i la introspecció.