Jusèp Boya. Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya

Jusèp Boya Busquet (Les, Val d’Aran, 1960) és historiador i museòleg. Llicenciat en geografia i història per la UB, en l’especialitat d’història medieval, va fer estudis de museologia i conservació i gestió del patrimoni cultural a la Universitat de Montreal, al Quebec. Ha estat director del Museu d’Història de Catalunya i el 2016 va ser nomenat director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat de Catalunya. Des de finals del 2018 és director del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que vol rellançar.

Quin és l’esperit fundacional del MAC?

El marc històric ens remet al MAC del 1932, que al seu torn esdevé un dels projectes arqueològics de la Mancomunitat de Catalunya. Ja el 1914 existia el Museu d’Art i Arqueologia, creat a partir del treball de la Junta de Museus de Catalunya i del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’IEC. L’any 1932 es van segregar les dues col·leccions: es va crear el Museu d’Art de Catalunya i el Museu d’Arqueologia de Catalunya, que va anar a parar al Palau de les Arts Gràfiques de Montjuïc. Aquest procés fundacional va quedar frustrat per la Guerra Civil. El 1938 i el 1939, en context bèl·lic, part de les col·leccions van ser deslocalitzades primer a Darnius i després a Suïssa. El famós Esculapi d’Empúries va anar a parar a Ginebra fins al 1939, i amb la victòria dels nacionals va tornar, tot i que el museu va perdre la dimensió nacional que li havia donat la Generalitat republicana per convertir-se en un museu provincial depenent de la Diputació de Barcelona. La Llei de Museus del 1990 recupera la dimensió nacional del MAC i l’eixampla adscrivint-hi una sèrie de centres que depenien d’altres diputacions; concretament, en el cas de Girona incorpora les ruïnes d’Ullastret i el Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants, i a Barcelona, el conjunt monumental d’Olèrdola. A partir d’aquests centres, Empúries, Ullastret, Olèrdola, Girona i l’edifici històric de les Cotxeres, apareix  l’actual MAC. El 1994 s’hi afegeix el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, que s’havia creat dos anys abans i que ja existia a la Diputació de Girona.

El mandat de la Llei de Museus és clar. Com es concreta? 

Cal adaptar la història que havia desdibuixat el sentit original del projecte i cal incorporar el MAC a la contemporaneïtat, perquè és un model que havia patit un abandonament important pel que fa a inversions i no hi havia hagut una renovació ni conceptual ni museogràfica. Com ho hem abordat? Amb un Pla Estratègic amb l’horitzó 2025-2030 per decidir cap on vol anar el museu. Aquest centre ha de ser de referència nacional i internacional. Volem un museu obert i participatiu, popular i sostenible. Aquest museu té com a pal de paller la disciplina arqueològica, però una arqueologia que, al mateix temps que ens ensenya el passat, ens ha d’ajudar a fer-nos preguntes, a qüestionar-nos conceptes. L’arqueologia ensenya, qüestiona, inspira i emociona. M’agrada resumir-ho en un concepte d’amabilitat. Jo el que vull és un museu amable en el sentit que sigui accessible tant des d’un punt de vista físic com intel·lectual. Hem de parlar un llenguatge que no sigui el dels especialistes sinó el de les persones del carrer.

I això com es fa?

Aconseguint la renovació museística tant en la seva dimensió conceptual com en la física. És en això que estem treballant, i la primera peça d’aquest objectiu l’aconseguirem a principis d’any amb la inauguració del nou Museu d’Empúries. A Barcelona hem iniciat tot el procés de reforma de les exposicions permanents de la casa. Inaugurarem una exposició que es dirà Imperium. Històries romanes, una nova presentació de les col·leccions romanes del museu. Estem repensant Sant Pere de Galligants. I evidentment amb les altres exposicions dedicades a la prehistòria, pel 2025, i al món iber, per l’any següent.

En aquests anys ha anat preparant el nou MAC.

Hem fet una sèrie de proves prefiguratòries a partir de les exposicions temporals. Amb temàtiques que tenen com a fil conductor el patrimoni i els vincles del Mediterrani i que tradueixen una visió glocal: local i global. El diàleg entre la història i el patrimoni propi de Catalunya que conservem al nostre museu i, d’altra banda, el patrimoni i les històries de marcs culturals i geogràfics més amples com la península Ibèrica o la mateixa Mediterrània. El 2020 vam fer l’exposició Art Primer. Artistes de la prehistòria, que se centrava molt en l’art rupestre propi de la franja mediterrània. També L’enigma iber. Arqueologia d’una civilització, amb aquesta idea de parlar d’aquesta civilització de la península Ibèrica de la qual el Museu a Barcelona té unes col·leccions molt importants. I la tercera és Naufragis. Història submergida, una exposició que explica els trenta anys de feina que s’han fet des del Centre d’Arqueologia Subaquàtica. Aquestes exposicions ens han servit per experimentar en la construcció d’un nou llenguatge museogràfic que dona molta importància als recursos audiovisuals perquè creem atmosferes immersives.

Per fer això cal pressupost.

Només es pot fer amb pressupost. Dos terços del pressupost, que en aquests moments s’acosta als cinc milions, són per al capítol de personal i despeses ordinàries: llum, vigilància, seguretat. Per tant, el que tenim per fer exposicions és molt poc. Insuficient? Sí, si ens comparem amb els estàndards europeus. Estem lluny del pressupost que teníem el 2006, que era de set milions. Les retallades van passar factura. Hi ha hagut un creixement, però si ens comparem amb altres museus d’arqueologia de la Mediterrània estem lluny del que caldria.

Fotografia: ®Pepo Segura

L’etern problema del diner destinat a la cultura.

Hi ha un canvi, i el noto en la voluntat de la consellera de Cultura. Estic molt content del seu tarannà i de la seva visió, però encara no hem assolit el 2% del pressupost global de la Generalitat per a Cultura. I dins d’aquest 2%, el patrimoni no és dels sectors més afavorits. Hi ha tradicions que situen les arts visuals o el cinema en un rang de prioritat que no té el patrimoni. Fer un museu demana temps i inversions grans. Fa poc vaig estar a Narbona, al nou Museu de la Romanitat, un projecte de deu mil metres quadrats amb un cost de 59 milions d’euros. Aquesta xifra a Catalunya és impensable. Per jugar a la primera lliga, sense comptar els quatre museus més grans, Picasso, MNAC, MACBA i la Miró, a la resta del país fa molt de fred.

Tenim interès pel nostre patrimoni? Com l’hem de vendre a les escoles?

La covid ha estat un cop de destral. Després, els productes que oferim no tenen prou en compte els nous gustos de la majoria dels consumidors culturals. No hem pogut fer inversions per als canvis necessaris. Des de fa anys en aquest país s’ha descuidat la formació cultural. Moltes escoles tenen dificultats econòmiques per accedir als museus. Un col·legi de la Val d’Aran, del meu país, que vulgui anar a Empúries, el gran lloc de la història grega a Catalunya, necessita dos dies de viatge en autocar. Qui ho paga, tot això? Tenim una sèrie de dificultats en l’ús cultural perquè no hi ha prou ajuts al sector educatiu perquè puguin conèixer el patrimoni. Si no construïm les aficions i els gustos d’aquests nens i nenes, que han de ser els consumidors culturals del futur, tenim un problema. Hi ha altres factors que hi intervenen, com la desconnexió de les noves generacions amb el món físic perquè s’aboquen al món virtual. I en el nostre cas, hi ha un problema de producte, de comunicació, sobretot en el segment dels joves.

I què cal fer?

Una de les línies de treball és la relació del patrimoni amb les arts visuals. Estem preparant, pels anys 23-24, una exposició del fotògraf mallorquí Toni Catany i ens agradaria abordar altres aspectes de la contemporaneïtat amb creadors que puguin presentar obra en diàleg amb les nostres col·leccions i els nostres jaciments. Una desiderata recollida en el Pla Estratègic que no impulsem perquè hi ha altres urgències. No em puc plantejar el desenvolupament de productes si abans no he aconseguit fer accessible el MAC. Tampoc és exclusivament un problema de diners, té a veure amb un problema d’equip, de tenir prou persones per fer aquesta feina d’acció cultural tan intensa i amb un perfil diferent. La majoria de la gent amb qui treballo ve del món de l’arqueologia i estem allunyats de les arts visuals. Hi ha una necessitat de transformació en el futur, d’integrar nous perfils professionals a l’equip del museu que permetin aquest acostament al món digital. El museu ha de ser més híbrid, més obert, i hi han de cabre maneres de veure i de fer diferents de les tradicionals.