BW24_Revista-Bonart_5

Erakusketak

"Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor" al Museu Picasso

Jacqueline Picasso Pablo Picasso dibuixant el retrat de Daniel-Henry Kahnweiler a La Californie, Canes, 1957 Col·lecció particular © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022 © Coll. Jacqueline Picasso, VEGAP, 2022
\
bonart barcelona - 01/12/22

El Museu Picasso de Barcelona presenta, fins al 19 de març, l’exposició Daniel-Henry Kahnweiler. Marxant i editor on es mostra la personalitat i l’activitat d’aquest home excepcional en totes les seves facetes: la de marxant, la d’editor i la d’historiador. L’exposició, organitzada amb el Centre Pompidou de París i comissariada per Brigitte Leal sota la direcció d’Emmanuel Guigon, forma part del programa oficial de la Celebració Picasso 1973 – 2023 per a la commemoració del 50 aniversari de la mort de Pablo Picasso i obre els actes de la celebració a Barcelona.

En paraules de Jordi Martí, Tinent d’alcaldia de Cultura, Educació Ciència i Comunitat, aquesta exposició inicia un seguit de commemoracions que tindran lloc a la ciutat comtal per a celebrar també els anys commemoratius d’altres dos artistes referencials de l’art contemporani i que com Picasso tenen un fort arrelament a la ciutat: Antoni Tàpies i Joan Miró. A la vegada Martí ha remarcat el paper de Kahnweiler com a gestor cultural, destacant el seu gran coneixement del context artístic del moment i el seu rol de proteccionisme de l’art.

Carlos Alberdi, el comissionat de la commemoració del 50 aniversari de la mort de Pablo Picasso, ha posat de relleu la celebració en si mateixa i el seguit d’exposicions que tindran lloc en els propers mesos sobre Picasso a nivell nacional i internacional i ha destacat la figura de Kahnweiler com a visionari, com a gran marxant del cubisme.

L’exposició ha estat possible gràcies al préstec de les  més de cent obres de la col·lecció Kahnweiler-Leiris provinent de la donació de Louise i Michel Leiris al Musée national d’art moderne l’any 1.984 i conservades al Centre Pompidou. Aquestes obres han possibilitat reconstituir fidelment el recorregut de l’home de les tres galeries (Kahnweiler, Simon i Leiris), tot un repte, ja que Kahnweiler va veure passar entre les seves mans milers d’obres i va orquestrar col·leccions sencers arreu del món, tal i com ens ha comentat Brigitte Leal.

Segons Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso, en declaracions aquest matí, l’exposició ha estat pensada com una novel·la de molts capítols per poder encabir també la faceta d’editor, historiador i crític d’art del marxant i perquè el recorregut cronològic i temàtic s’explica a través d’obres d’artistes de les galeries de Kahnweiler, però també pivota en els punts més rellevants de l’existència turmentada del seu fundador: l’impacte de les dues guerres, la relació amb Alemanya, la importància del conjunt dels seus escrits, l’evolució de les seves exposicions, el lloc particular que hi ocupa Picasso i el paper d’aquest home reservat i singular.

\ Joaquín M. Domínguez Daniel-Henry Kahnweiler i Joan Ainaud de Lasarte al Museu Picasso de Barcelona Març del 1968 Museu Picasso de Barcelona © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2022

 

Daniel-Henry Kahnweiler

En la història de l’art del segle XX, la figura de Daniel-Henry Kahnweiler (1884-1979) és una llegenda. D’origen alemany, va escollir París per obrir-hi la seva galeria l’any 1907, al número 28 de la rue Vignon. Les poques exposicions i presentacions que hi organitza fins al 1914 el converteixen en el marxant pioner del cubisme. Promotor de Georges Braque, Pablo Picasso, André Derain i Maurice de Vlaminck, i després de Juan Gris i de Fernand Léger, Kahnweiler basteix des de zero una xarxa internacional de col·leccionistes cubistes, com Hermann Rupf, Roger Dutilleul, Vincent Kramar, Serguei Sxukin i Gertrude Stein, i s’envolta dels millors crítics, com Guillaume Apollinaire, Wilhelm Uhde, Ardengo Soffici o Carl Einstein. Kahnweiler era també un lletraferit que es va fer editor per reunir, en llibres exquisidament editats, els poetes i els pintors del grup cubista: Apollinaire i Derain, a L’Enchanteur pourrissant, el 1909; Max Jacob i Picasso, a Saint-Matorel, el 1910, entre d’altres.

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, el 1914, posa fi a l’auge de la galeria i a la cotització del cubisme, ja que la majoria dels artistes d’aquest moviment són cridats a files. Kahnweiler, que és pacifista, es refugia a Suïssa sota la protecció de Hermann Rupf, però el fons de la galeria és embargat com a bé enemic i es dispersa després de quatre subhastes que tenen lloc entre els anys 1921 i 1923. El 1920 s’inaugura, al número 29 de la rue d’Astorg de París, una nova galeria que porta el nom del soci de Kahnweiler, André Simon, des d’on se segueixen defensant els artistes històrics de la galeria, tret de Picasso, vinculat ara a Paul Rosenberg, i a la qual s’incorporen noms nous com l’escultor Henri Laurens o els catalans Manolo Hugué i Josep Togores; alhora, Kahnweiler s’interessa i promou nous talents com André Masson, Élie Lascaux o André Beaudin.

Esclata la Segona Guerra Mundial i aquest cop Kahnweiler, per la seva condició de jueu, n’és un objectiu. El conflicte comportarà el tancament d’aquesta segona galeria, que ressorgirà de les seves cendres el 1957, amb el nom de Louise Leiris, fillastra de Kahnweiler i casada amb Michel Leiris. Després de la mort de Kahnweiler, l’any 1979, i de Louise Leiris, el 1988, la galeria, ubicada al número 8 de la rue Monceau, continua l’obra de Kahnweiler, en particular a través d’exposicions memorables dedicades a Picasso.

Nial nou-180x178300x300

Interesatuko
zaizu
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88