El MACBA comença amb "Josep Grau-Garriga. Diàleg de llum" una sèrie d'exposicions per potenciar artistes no prou visibilitzats

Del 28 de novembre del 2022 a l'1 de setembre del 2023, el MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona presenta Josep Grau-Garriga. Diàleg de llum, un projecte d’investigació de Núria Montclús i Esther Grau, en col·laboració amb Àlex Castro i Alba Clavell.

Josep Grau-Garriga. Diàleg de llum és el primer d’una sèrie de projectes de recerca i exhibició impulsats pel MACBA entorn de pràctiques i agents la rellevància dels quals no ha estat sempre prou reconeguda. Josep Grau-Garriga (Sant Cugat del Vallès, 1929 – Angers, 2011) va ser un artista clau en la renovació del tapís i l’art tèxtil contemporani, tant en l’àmbit nacional com internacional.

L’obra que avui es pot veure al museu i que dona nom a l’exposició, Diàleg de llum (1986-1988), és una instal·lació variable que Grau-Garriga va adaptar i va incorporar a diverses arquitectures; entre d’altres, destaca la presentació que en va fer el 1988 al forat de l’escala principal del Palau Robert, on la peça es va mostrar per primera vegada. Grau-Garriga va experimentar amb tècniques transdisciplinàries i va assajar grans formats, més enllà dels límits de l’art tèxtil tradicional. Ho va fer a través del que ell anomenava environaments: estructures que propiciaven la immersió de l’espectador en l’obra i un contacte més íntim amb els materials que la constituïen. En els environaments, sovint sorgits d’un procés de creació col·lectiva, Grau-Garriga hi explorava noves formes de pedagogia artística per aproximar art i vida que, al seu torn, convertien l’obra d’art en una experiència compartida. Amb aquest tipus d’obres, Grau-Garriga va esdevenir un referent de la transformació de la tècnica del tapís al llarg de la segona meitat del segle XX.

Després de formar-se en pintura, dibuix, escultura i gravat a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis i a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, va fer algunes incursions en la pintura mural i el vitrall artístic. El 1957 va començar a treballar amb Miquel Samaranch a la manufactura Aymat de catifes i tapissos, des d’on l’any següent va idear l’Escola Catalana del Tapís, que li va permetre poder treballar amb artistes com Joan Miró, Josep Maria Subirachs i Antoni Tàpies.

El 1957 va fer el seu primer viatge a París, on va conèixer Jean Lurçat, mestre renovador del tapís a partir d’una relectura del tapís gòtic.  Un parell d’anys més tard, el 1959, impressionat per l’informalisme matèric i gestual de Jean Dubuffet, comença a qüestionar la seva pràctica i recondueix les seves investigacions cap al pes de la matèria com a element clau per aconseguir l’autonomia del tèxtil en tant que obra d’art. A partir d’aquest moment, introdueix en els seus tapissos nous materials de caràcter més proper i menys «noble», com poden ser el jute, la corda, o el fil metàl·lic. Aquesta cerca de l’alliberament tèxtil i els jocs volumètrics dels materials emprats condueixen l’artista cap a una experimentació progressiva de la relació del teixit amb l’espai. A partir dels anys setanta les seves obres mostren un caràcter radicalment diferent i de tècnica alliberada: són peces cada vegada més tridimensionals, que s’allunyen de la seva presentació sobre el mur, augmenten de format i passen a ocupar l’espai on estan instal·lades. 

Esperonat per aquesta ocupació progressiva de l’espai i per l’exploració del factor temps en l’experiència perceptiva de l’obra, Grau-Garriga va començar a realitzar un conjunt d’environaments efímers en espais interiors d’edificis monumentals i també en espais públics d’arreu del món, com l’Arras Gallery de Nova York (1971), el Centre Culturel du Marais de París (1975), la pista d’esquí de Sugarbush a Vermont (1978), la Montgomery University de Washington (1979), el Museo Rufino Tamayo de Mèxic D.F. (1980-1981), l’Institut Francès de Barcelona (1984), el Castellet de Perpinyà (1984) i la catedral de Sant Nicolau d’Alacant (1985), entre molts d’altres.

Aquests environaments, que va seguir desenvolupant al llarg de la seva vida, es basaven en composicions tèxtils que s’expandien per l’espai i interpel·laven l’espectador, que esdevenia partícip de l’obra pel fet d’habitar-la i circular-la. En alguns casos, aquest caràcter participatiu es concretava encara més, perquè es partia d’un procés de creació col·lectiva i col·laborativa que es materialitzava en la realització de tallers previs amb col·lectius diversos, on Grau-Garriga reivindicava el caràcter pedagògic de l’art i convidava els participants a construir aquelles creacions efímeres.

Des de 1964 el treball de Grau-Garriga s’ha pogut veure en nombroses institucions d’arreu del món, com ara The Museum of Fine Arts de Houston (1970), LACMA (Los Angeles, 1974), el Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris (1981), el Palau Robert (Barcelona, 1988) i el Musée Jean Lurçat d’Angers (1989 i 2002). Recentment la seva obra s’ha pogut veure també a la 22a Biennal de Sydney (2020).