José Ramón Prieto

Em costa escriure sobre un amic tan estimat que ja no és entre nosaltres. Ha estat un gran col·leccionista d’art contemporani, el colofó el va tenir quan el seu art es va exposar la primavera passada a Bilbao, la seva ciutat natal, on vivia amb la seva dona, Ana, una altra amant de l’art. L’exposició Womanology, meravellosament comissariada per Lourdes Fernández (exdirectora d’ARCO), recollia la seva col·lecció d’art al Museu de Belles Arts de Bilbao. Era curiós, per als que l’havíem vist penjada a casa seva, veure-la al museu, on adquiria una altra dimensió. 

Li agradava conviure amb el seu art i era profundament reservat, però amb la malaltia va decidir compartir la col·lecció amb els altres. Miguel Zugaza (exdirector del Museu del Prado i actual director del Museu de Belles Arts) va dir: “Em sento orgullós que el museu, per uns mesos, hagi estat també la casa de Prieto.” 

Va començar la seva col·lecció fa 25 anys i la va fer només d’artistes dones; va ser molt avançat que el discurs artístic fos femení. Ara està molt en voga reconèixer les artistes, però tots sabem que no han tingut sempre el protagonisme que es mereixen 

Vaig aprendre molt amb JR. Era una persona que feia els deures, que estudiava, i estava profundament informat. Vam recórrer molts passadissos, moltes fires, moltes exposicions, molts museus de tot el món tots tres junts, amb JR i l’Ana, la meva estimada amiga. La seva col·lecció era molt rigorosa, amb una projecció internacional i contemporània. Les artistes eren, són, de la seva generació. Impressionava sopar amb la foto al fons de la Pietà de Marina Abramovic –de la qual tenia diverses obres–, una de les artistes vives més reconegudes en el panorama artístic internacional i flamant premi d’Astúries; o l’obra impressionant de Cristina Iglesias, magníficament col·locada a la casa; o la preciosa obra pintada en vermell del perfil d’una dona embarassada de Louise Bourgeois, l’única artista morta de la col·lecció; o el fabulós Tracy Emin. 

Li interessava assessorar-se, descobrir artistes i perseverar en el coneixement. Una de les últimes obres adquirides va ser la impressionant obra sonora de Susan Philipsz, col·locada a l’entrada de la seva exposició al museu. 

JR era –em costa parlar en passat– un home i amic molt especial, teixia complicitats. Els records amb ell són innombrables. La seva sensibilitat cap a la mirada femenina artística era molt enriquidora. És curiós, entre els amics col·leccionistes cadascun tenia la seva personalitat, però ens teníem un gran respecte mutu. M’omple d’orgull que en el seu magnífic catàleg m’anomenés.

Era membre d’honor del Guggenheim Bilbao i d’altres institucions com el Prado, la Fundació Museu Reina Sofia de Madrid i el taller del MACBA de Barcelona.

Tristament, va ser afectat d’ELA, aquesta malaltia tan cruel. Els últims dies van ser plens d’amor, en va donar i en va rebre, i el seu amor per l’art va ser fins al final: fins a l’últim moment va incorporar peces a la seva fantàstica col·lecció, com ara un preciós dibuix de Jenny Saville que ha viatjat per una mostra a Florència. 

Estimat JR, els teus amics et recordarem sempre, i sempre sentiré el teu “Cristin”.