PB_Online_BONART_1280X150

Editoriala

Tot és bo, el que l'olla cou

Tot és bo, el que l\'olla cou

L'agressió en sèrie a tot un seguit d'obres d'art per part d'activistes contra el canvi climàtic ha estat el tema de conversació sobre el que tots hem jugat a posicionar-nos. A vegades aquest posicionament toca sensibilitats que són més pràctiques que estètiques, i un acaba pensant en les conseqüències laborals de la persona encarregada de vigilar aquella sala o en la feina extra que l'equip de restauració haurà d'encaixar entre els treballs ja programats. Així, la causa mediambiental i el valor artístic queden, per igual, no relegats però sí com a un condicionant més del fet.

El cert és que els museus han esdevingut indubtablement en les víctimes d'aquestes accions vandàliques que, sens dubte, impacten més en el treball diari de la comunitat museística que en la conscienciació mediambiental. Tota acció suposa l'activació d'unes connexions que impliquen altres aspectes de caràcter més empàtic, fins i tot ridículament anecdòtic. Vaig recordar les baralles entre germans i com la millor de les venjances era destruir allò que sabies que el teu germà més apreciava, allò que tenies terminantment prohibit tocar, mirar i ni tan sols respirar a menys de 10 centímetres. Allò que tenia la lluentor de la venjança.

De venjances en l'art n'hi ha hagut moltes. L'any 1914 la sufragista Mary Richardson va atacar la Venus del mirall de Velázquez per reivindicar el vot femení al Regne Unit. Però només n'és un exemple dels múltiples actes d'iconoclàstia que han nodrit les històries de l'art. La més coneguda, la querella iconoclasta que va tenir lloc a l'Imperi Bizantí als segles VIII-X, és emprada en moltes argumentacions com a esdeveniment destacat d'aquesta destrucció d'imatges. El cert és que en aquella ocasió, com en tants d'altres, la discussió no anava pròpiament dirigida contra l'art sinó contra les representacions de tipus religiós. La imatge no era tant allò que es presentava sinó allò que representava, i allò no era una altra cosa que els motius polítics i religiosos que van enfrontar els emperadors contra l'augment creixent del poder del monacat. Al primer terç del segle XX, l'Escola d'Annals ens va ajudar a entendre una mica més el sentit de la història i va posar de manifest que l'interès històric no radicava en l'esdeveniment polític o en el mateix individu, sinó en els processos i les estructures socials que els envoltaven. Així, el que és social també suposa un impacte per a la producció artística de manera que, i com assenyala Bruno Latour, l'objecte/thing produeix una sociabilitat específica alhora que produeix un espai. Per aquest motiu, lluny d'esquinçar-nos els vestits, tranquil·litat, les obres d'art són i seran tot allò que produeixen i allò que destrueixen més enllà de la seva vitrina àuria.

D'altra banda, aquestes accions i les reaccions conseqüents posen en relleu el caràcter d'aparador preciosista que hem cultivat al voltant del món de l'art. Destaquem que molts dels atacs s'han produït en museus europeus. No es respecta allò que no se sent com a propi. Potser, i més enllà de la pertinència de la protesta mediambiental, l'excés preciosista ens ha portat a veure els objectes artístics com a objectius a atacar i no com a allò que es suposen que haurien de representar, és a dir, uns valors culturals compartits que ens construeixen i que reverteixen en el creixement de la comunitat en què vivim.

Baner-180x180-pxBanner-HCB-180x180px_v1-cat-1

Interesatuko
zaizu
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88