El MACBA inaugura la primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié

El MACBA inaugura la primera exposició dedicada a la pràctica de María Teresa Hincapié (Armenia, Colòmbia, 1954 – Bogotà, 2008), una artista situada en la conjuntura de diverses disciplines, essencial per a la història de la performance de llarga durada o "entrenament", com ella l’anomenava. Si aquest fos un principi d’infinit està comissariada per Claudia Segura Campins, conservadora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, i Emiliano Valdés, conservador en cap del Museo de Arte Moderno de Medellín i es podrà visitar del 20 d'octubre del 2022 al 26 de febrer del 2023.

María Teresa Hincapié. Si aquest fos un principi d’infinit és la primera gran exposició dedicada a la pràctica pionera d’aquesta artista colombiana (1954-2008). Especialitzada en el que podríem anomenar la poètica d’allò domèstic, amb la qual transformava accions simples en rituals sagrats, la seva pràctica resistia qualsevol categorització específica, ja que oscil·lava entre vida, creació en moviment i cerca de la comunió amb el planeta. Hincapié es va iniciar en la pràctica teatral com a membre del grup Acto Latino, influenciat al seu torn per les idees de Jerzy Grotowski (1933-1999) i l’horitzó experimental que aquest director de teatre polonès va obrir entorn del concepte de teatre pobre.

El 1990, Hincapié va rebre el primer premi del XXXIII Salón Nacional de Artistas (Colòmbia) per la seva performance de llarga durada Una cosa es una cosa, que així es convertia en la primera obra efímera, no objectual, a obtenir aquest guardó. L’acció va consistir a col·locar a l’espai expositiu totes les coses que l’artista tenia a casa seva i interactuar-hi durant vuit hores seguides al llarg de diversos dies. El 1996 Hincapié va rebre novament aquesta distinció gràcies a Divina Proporción, una obra performativa que la va dur a habitar l’espai expositiu durant dies mentre caminava molt lentament i cuidava la gespa que havia inserit a les juntures del terra de formigó. L’any abans, Hincapié havia iniciat el seu ambiciós projecte Hacia lo sagrado amb una caminada des de Bogotà fins a San Agustín, en un viatge de 550 quilòmetres que va durar 21 dies, passant per zones de conflicte armat i alimentant-se amb llavors i panela (sucre sense refinar). En aquesta acció de supervivència va realitzar accions rituals amb una clara vocació mística que, a partir d’aquell moment, havia de ser el nucli fonamental de la seva poètica. L’art es va convertir en la guia de la seva existència, ja que no li va proporcionar tan sols un marc per a la seva creativitat sinó que va influir en la seva ètica i comprensió de la política. A finals dels noranta va adquirir una finca (La Fruta) a la Sierra Nevada de Santa Marta, prop de l’assentament sagrat dels koguis, a la qual tan sols es podia accedir a peu. Allà va crear una residència d’artistes que va anomenar Aldea-Escola, un projecte que va mantenir viu fins als seus últims dies.

Aquesta coproducció entre el Museo de Arte Moderno de Medellín i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, amb el suport de l’Ambaixada de Colòmbia i la col·laboració d’El Graner, té l’ambiciós objectiu de ser la primera temptativa d’exposar l’art inclassificable de María Teresa Hincapié. Prenent com a títol de l’exposició el de la primera acció performativa d’Hincapié que desbordava els paràmetres teatrals, la mostra reuneix una vasta selecció de les seves obres: fotos, vídeos, documentació escrita per la mateixa artista, diapositives, testimonis visuals, material d’arxiu, etc.

Són molts els interrogants que sorgeixen quan s’intenta exposar en un museu l’obra de María Teresa Hincapié amb el propòsit de donar a conèixer la transcendència de la seva pràctica, en vista d’una nova concepció del cos i del seu context en l’àmbit de la performance. És per això que l’exposició està estructurada a partir d’uns eixos temàtics que condensen algunes de les preocupacions o dels moments més importants de la seva trajectòria: un Preàmbul que descriu la transició del teatre a les arts visuals; Si aquest fos un principi d’infinit, que recull el desenvolupament d’Una cosa es una cosa (una de les seves obres més emblemàtiques); un grup d’obres que reflexionen sobre la feminitat en el món i que sota el títol Soc una dona que ja no és una dona reivindiquen l’ésser mutant, aquell que canvia constantment; el seu gran projecte Cap a la sacralitat, que inclou les seves recerques espirituals; el projecte de llarga durada de l’Aldea-Escola, on posa en pràctica les seves aproximacions pedagògiques; Peus que llepen, en què es recull el seu ús del caminar i de la lentitud com a eines de resistència i pensament, i Aquesta terra és el meu cos, que reuneix una sèrie de projectes de tall ecologista.