Fundació Mapfre presenta "Julio González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l'escultura"

La Fundació Mapfre arrenca la temporada d'exposicions amb la inauguració de Julio González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l'escultura, exposició organitzada per Fundació MAPFRE amb la col·laboració del Musée national Picasso-Paris, la Comissió Nacional Espanyola per a la Commemoració del 50è aniversari de la mort de l'artista espanyol Pablo Picasso i la González Administration.

La mostra Julio González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l'escultura, que es podrà visitar del 23 de setembre del 2022 al 8 de gener del 2023 a la Sala Recoletos de Madrid, es tracta de l'últim gran projecte de Tomàs Llorens, un dels més lúcids i emblemàtics historiadors de l'art del nostre país, mort el 10 de juny de 2021. Comissariada amb el seu fill Boye, aquesta mostra culmina una línia de recerca on l'historiador va dedicar una part central de la seva feina durant bona part de la seva trajectòria.

Tradicionalment, el treball conjunt entre Pablo Picasso i Julio González ha estat considerat per la historiografia de l'art com el moment en què es produeix la “invenció” de l'escultura en hierro i, per tant, la introducció de l'abstracció al territori escultòric. No obstant això, i per primera vegada, aquesta mostra planteja com aquest fet, una de les fites fonamentals a l'art internacional del segle xx, no va ser una cosa aïllada i puntual, sinó conseqüència d'un procés que «responia a un impuls de transparència i desmaterialització que agitava, de diferents maneres, la creació artística de finals dels anys vint i començaments dels trenta», en paraules de Tomàs Llorens, comissari de la mostra a l'origen d'aquest projecte.

L'exposició Juliol González, Pablo Picasso i la desmaterialització de l'escultura que presenta Fundació Mapfre posa de manifest que la qüestió és força més complex; el seu plantejament permet una millor entesa de la relacio entre ambdós creadors i aborda problemes fonamentals per a la comprensió de l'escultura moderna. En el període comprès entre 1928 i 1932, Julio González i Pablo Picasso va col·laborar en el projecte artístic que tenia com a fi realitzar un monument funerari dedicat a Guillaume Apollinaire, mort el 1918; Picasso havia rebut l'encàrrec d'una comissió formada, entre d'altres, per la vídua del poeta, Jacqueline Apollinaire, i els escriptors André Billy i André Salmon. La col·laboració entre González i Picasso, amics des dels temps de la Barcelona modernista, va començar el setembre del 1928. El procés de treball conjunt es va anar dilatant en el temps i finalment no va arribar a materialitzar-se, almenys no de la manera prevista, per les contínues diferències amb el comitè, que esperava un monument commemoratiu de caràcter tradicional. Tot i això, sí que va donar els seus fruits. González va crear una sèrie d'escultures desmaterialitzades en què treballaria la resta de la seva trajectòria i que li valdrien, pòstumament, el reconeixement de ser un dels pares de l'escultura abstracta en ferro, tot i que ell mateix va remarcar la seva llunyania respecte a aquesta tendència. Picasso, per part seva, va aprendre les possibilitats del treball de forja i de la soldadura en ferro que li ensenya González, així com a dur a terme alguna de les escultures més rellevants del segle passat, com Dona al jardí.

Aquest treball conjunt, que Picasso no va abordar fins passats gairebé deu anys des de la mort de la seva amic i que no arribo a materialitzar-se en els termes previstos, s'ha tradicionalment estudiat com l'origen d'un nou tipus d'expressió escultòrica: l'escultura en ferro. La nova manera de treballar el metall anava a jugar un destacat paper en la produccio artistica de les dècades centrals del segle xx i serien considerades l'equivalent escultòric de l'expressionisme abstracte i de l'informalisme; és a dir, equivalència al naixement de l´escultura abstracta. La segona premissa des de la qual sol tractar aquest tema implica tancar la indagació dins dels límits del petit conjunt d'obres produïdes en col·laboració pels dos artistes —onze escultures, set d'esbossos de mida petita—, realitzat en el transcurs d'una quinzena o vint sessions de treball al llarg de quatre anys.

Com assenyalava Tomàs Llorens, comissari de la mostra, "Quan les vam estudiar de prop, es fa evident que les obres resultants de la col·laboració entre Picasso i González responien a les incitacions del temps en què van ser creades". D'una banda, aquestes peces van ser el resultat del clima artístic del París de la dècada dels anys vint i molt especialment i de les transformacions del cubisme, que són al centre de la tendència cap a la desmaterialització i transformació de l'escultura. Per l'altra banda, no cal oblidar que ja a la Barcelona modernista de final de segle, on es van formar Picasso i González, s'havia produït un canvi profund en la visió de les arts decoratives, que van ser equiparades a les belles arts, cosa que va comportar un renaixement de les primeres i, com a conseqüència de la forja del ferro.