Pedestals per a noves centralitats

En una visita recent que vaig fer al museu LWL a Münster, vaig veure amb agradable sorpresa els canvis profunds que algunes institucions estan vivint i que reflecteixen les realitats d’un món fora del “cub blanc”. Aquest museu inclou col·leccions que van des d’art religiós medieval, passant per obres d’art modern, fins a una col·lecció gens petita de Beuys i algunes instal·lacions permanents d’artistes com ara Rachel Whiteread. Tot i això, en la meva primera visita no van ser aquestes trobades les que em van cridar l’atenció, ni tan sols puc dir que fos una obra en particular; el que remarco d’aquella visita és una nota que acompanyava la descripció d’un quadre: l’obra titulada Little Gypsy Girl, d’Otto Müller, feta el 1926. A la fitxa de l’obra que descriu títol, nom de l’artista, any i tècnica, hi venia un text que deia: “El títol és del mateix artista i forma part de la història de l’obra. Per la seva naturalesa racista, el museu veu l’ús del terme gipsy girl de manera crítica.”

El gest, encara que petit, és significatiu perquè mostra que a l’interior dels museus i de diferents institucions culturals es comença a sentir la pressió que des de fora i als carrers es manifesta cada dia amb més força en contra de discursos tòxics que perpetuen postures com el racisme. Els museus, ja siguin d’art, de ciències naturals o d’antropologia, han tingut un paper clau en la construcció d’un discurs eurocèntric, racista, masclista i xenòfob que ha donat forma a col·leccions i publicacions que estructuren gran part del discurs històric que la majoria coneix. I em refereixo a una pressió externa, a una pressió que ve des de la “cultura de les masses”, ja que tot i que ja fa molts anys que a l’interior de les institucions s’ha intentat fer una crítica que les qüestiona, la censura no s’ha fet esperar.

Només cal recordar el cas de censura que va afectar Hans Haacke el 1971 al Guggenheim de Nova York quan la seva exposició individual va ser cancel·lada i el curador de la mostra, acomiadat. Tot perquè, segons explica la llegenda, l’obra central de la mostra, Shapolsky et al Manhattan Real Estate Holdings, parlava de les relacions entre la junta directiva del museu i el grup immobiliari Shapolsky. Als carrers, moviments de protesta com Black Lives Matter han trobat ressò a molts racons del món. A l’Amèrica Llatina els moviments indígenes de Xile, l’Equador i Colòmbia han reaccionat fent caure estàtues que commemoraven la vida i obres de “conquistadors” el llegat dels quals, vist amb una mirada crítica d’avui, és més el de massacres i despullament. Aquests pedestals avui buits són una invitació a noves centralitats pensades des de la història i l’art que ja no siguin la de l’eurocentrisme.