"Imant de les aparicions". Digressions sobre l’obra de Remedios Varo a Mèxic

“Ens hem dedicat a buscar fets i dades que es conserven encara a regions apartades i que participen del veritable exercici de la bruixeria. Personalment, jo no em crec dotada de poders especials, sinó més aviat d’una capacitat per veure ràpidament les relacions de causa i efecte, i això fora dels límits ordinaris del lògic corrent. També, i després de llargs anys d’experimentació, he arribat a poder ordenar de manera convenient petits sistemes solars.”

Remedios Varo, carta al senyor Gardner. 

El calze desbordant d’elixir recull, més que el reflex de la lluna, l’essència femenina continguda a l’univers, transmutada en llum de vida llegible, pristina i veritable; transfigurada Deessa Blanca de llet en rius, de terra germinal, de casa que és espai atemporal, urgida per parir la consciència del món com a energia en latència. Sang de vida, poció alquímica desconeguda que bull en caminar, que sura entre els esperits, testimonis amnèsics, adormits en aquest i tots els espais, que encara no són ser, sinó fang cuit; brou mare de llum astral, d’origen absolut on la vida està sent i un fil auri –més que només fil de llamp– espera la revelació de l’harmonia de l’efímer.  

Els anteriors són apunts sorgits després de contemplar, absorta per llarg temps, les pintures Nacer de nuevo (1960) i La llamada (1961), obres que Varo va pintar en els seus últims anys i on es percep una presència important, per no dir desbordant, d’allò femení. No es tracta d’aparicions autoreferencials, sinó d’al·legories del poder femení, però, fins i tot molt més, de l’alquímia com a coneixement total i consumat, que tantes vegades va ser guanyat per la dona, fins i tot en temps immemorials, perquè després fos prohibit i arrabassat per constructes socials restrictius: unió de ciència i màgia, consciència i inconsciència, sacralitat moderna de la raó i saber atemporal de la profanitat. Presències místiques on la llum irradia de la dona, connectada amb els astres, oberta al coneixement immanent, plena en una existència que sobrepassa els límits d’allò corpori i material. Va ser llavors que vaig recordar la frase d’Octavio Paz “imant de les aparicions”, que es pot llegir al text “Aparicions i desaparicions de Remedios Varo”, com a part del llibre Corriente alterna, del 1967 i que dona nom a aquest assaig com un homenatge a ella: dona d’oposats que es reconcilien a l’art. El poeta admirava profundament la dona que André Breton anomenava “la feiticeira” i que condensava, en la seva obra literària i pictòrica, tant com en la seva vida lliure, l’esperit anhelat per moltes de les intel·lectuals de la seva època: el despertar de l’ésser femení a través del despertar de la ment, punt d’intersecció de l’esoterisme i la ciència. 

És ben sabut que l’artista Remedios Varo Uranga (Anglès, Girona, 1908) va desembarcar al port de Veracruz per dirigir-se a Ciutat de Mèxic, l’any 1941, al costat de Benjamin Péret, per establir-se al barri de San Rafael, on conformarien un cercle de pensament, intercanvi i afectes amb molts intel·lectuals i artistes, molts d’ells refugiats provinents de diferents parts d’Europa, que havien fugit de la guerra i del feixisme. Gunther Gerszo capturaria l’essència màgica i surrealista d’aquells temps a l’obra Els dies del carrer Gabino Barreda, del 1944. Aviat, Remedios Varo entrellaçaria la seva vida i, sobretot, el seu pensament estètic i màgic amb el de les dones del grup: Leonora Carrington, Kati Horna i, una mica més tard, Eva Sulzer. Dones lliures, imaginacions desbordades, àvides lectores, interessades investigadores d’assumptes científics i llavors germinals d’un feminisme basat en la idea del saber com a font del poder femení. Establertes en una terra de cultures prehispàniques amb un gran poder d’abstracció plàstica però, sobretot, d’immanent connexió amb la terra, totes van incorporar la màgia a les seves concepcions del món, tant com a la seva obra artística i, en el cas específic de Remedios Varo, és coneguda la seva extensa col·lecció de peces precolombines, moltes de deïtats femenines de caràcter animista. Les antigues mitologies, l’esoterisme, la màgia ancestral, els textos de Huxley i Von Hardenberg, Ouspensky i Gurdjieff, es van fusionar a la cuina a la calor del bany maria: conglomerat de coneixement que apuntalava una modificació de la seva quotidianitat. Varo, Carrington, Horna i Sulzer es convertirien, doncs, en caixes negres que protegien gelosament el coneixement més profund d’una humanitat que es va concatenar en la màgia, l’arcà i l’alquímia, els misteris de la qual van ser abocats en la seva producció artística.

L’hermetisme de Remedios Varo va prendre la forma de reflexos astrals en superfícies pictòriques on conflueixen principis aparentment antònims, però de possible convergència només a l’obra d’una dona amb aquest humor, saber i fantasia: principi de realitat i principi de subjectivitat de l’ésser; transparència formal i misteri poètic del significat; cientisme modern i ocultació espiritual atàvica; atzar objectiu surrealista i pulcritud tècnica controlada; la reflexió i l’exercici creatiu d’ordre privat, i la possibilitat de la compareixença col·lectiva en cadàvers exquisits, lectures de tarot i cercles de reflexió més aviat públics. Una artista que es va apropiar del surrealisme (com a sistema estètic de compressió, aprehensió i recreació del món) tant com de la cultura espanyola, de la influència europea del seu temps i de la presència del mexicà, per capbussar-se en un procés pictòric transsubstancial en què, més que pintar com un acte de confecció cap a l’exterior i des de la corporeïtat, va emprendre una tasca d’introspecció d’alt calibre: Remedios Varo es va pintar a si mateixa, sent ella, sent idea, sent somni, sent ànima, sent el mateix surrealisme.  

Mèxic fou, per a Remedios Varo i les altres dones creadores amb què va fer germandat intel·lectual, la base de llançament per a una obra nau nodrissa de latència fantàstica i interioritat ontològica –no així epistemològica, per convicció surrealista– que, encara que possible només en els seus temps i context, es va materialitzar amb una hermenèutica atemporal. Els anys mexicans van ser, per tant, concurrència de l’estranyesa i la sorpresa, de la història viva i les creences tradicionals, tot això passat pel sedàs de la seva imaginació, per enfornar-se en l’estat més pur de la funció simbòlica: llenços màgics d’atracció inevitable. Aquestes superfícies fantàstiques i absolutament subjectives en què van desembocar estratègies creatives com la referencialitat narrativa, el joc literari, l’atzar, l’ocultisme i la reflexió més profunda sobre el món circumdant, es van unir a experimentacions plàstiques i tècniques que van donar lloc a un cos d’obra constituït per llenços, objectes i textualitats de la més diversa índole, però amb el tret comú de la sorpresa que condueix a la seducció interpretativa.

L’obra de Remedios Varo encara protegeix, sense fi d’idees, exegesis i lectures plurals, ja que es va lliurar de tota lligadura, fins i tot de la que podria suposar la filiació a un moviment d’un pes específic tan rotund com el surrealisme. Varo va optar per cedir la historicitat que qualsevol obra d’art té com a opció relacional, per guanyar atemporalitat i ubiqüitat. La seva pintura és onirisme, troballa científica, fantasia literària, experimentació plàstica, virtuosisme tècnic, força femenina alliberada i alliberadora. Ser que flota incandescent per la mirada sorpresa. Atracció que apareix davant de l’experiència sensible, potser fenomenològica, i reclama alguna cosa més que la comprensió interpretativa: la llibertat de pensament que ella mateixa enyorava com a rúbrica de la creació.