Creuar el llindar

Amant de les instal·lacions, des dels seus inicis als anys 70, Antoni Federico ha convertit el seu estudi de l’Estrada en un autèntic laboratori de recerca. Des d’allà, i amb una dedicació exclusiva, genera objectes artístics que li serveixen d’eina per comprendre una mica millor el que significa “ser humans” i això comporta endinsar-se en l’aventura d’intentar avançar en el coneixement del món, les seves lleis, la seva naturalesa darrera.

Convençut que la verdadera feina de l’artista consisteix en explorar el desconegut i intentar representar l’inefable, Federico ens sorprèn amb artefactes difícilment classificables. Es tracta de  construccions que actuen com al·legories dels temes universals que, des dels orígens de la humanitat, han estat abordats primer per la mitologia i la religió i després per la ciència i la filosofia i també per l’art.

Des d’un plantejament estètic molt personal, aquest artista concep cada exposició com una autèntica ocupació de l’espai, com una transformació de la sala, amb l’objectiu de sacsejar l’espectador, d’impactar-lo des del punt de vista sensorial i intel·lectual, de platejar-li interrogants i provocar-li emocions.

En aquesta ocasió, l’església de l’antic convent de Sant Agustí de Castelló d’Empúries actua com a receptacle immillorable d’una gran construcció concebuda com un portal que cal creuar i que inclou un repertori molt extens dels recursos materials i del llenguatge que presideix el treball d’Antoni Federico.

La pintura sobre fusta, la terracota, el metacrilat, el metall i el paper es barregen i conviuen en un portal de dimensions monumentals que ens convida a creuar el llindar del llenguatge artístic convencional i ens endinsa en un univers a mig camí de la física quàntica i de la geometria sagrada. 

La instal·lació central s’acompanya d’una tria molt exigent de peces que ocupen les capelles laterals i ens impacten i a vegades ens desconcerten. Amb un sentit extraordinari de la escenografia, “Creuar el llindar” evidencia que en la tria de cada peça i en la seva distribució per l’espai ocupat hi ha una voluntat d’entendre l’exposició com un projecte global.

Tot plegat és un excel·lent exemple de com el diàleg entre l’art contemporani i els espais patrimonials ancestrals esdevé una experiència artística singular, altament significativa i, en aquest cas, ineludible.